No m'agraden els homenatges. Sóc dels que creuen que els únics que valen, són els que es fan en vida. La resta són molt sovint, auto-homenatges que es fan molts dels que els maneguen, que alhora demostren la seva incapacitat de reconèixer la vàlua o l'estima d'una persona que tenen al costat, molt sovint arraconada i oblidada. Escrit això, arran de la intenció de l'Ajuntament de Mollet, i d'alguns dels partits allà instal.lats, de celebrar un homenatge a l'ex-alcaldessa de Mollet, Anna Bosch, aprofitant la commemoració dels 30 anys de la recuperació dels ajuntaments democràtics.
Algú podrà dir que val més tard que mai i potser tingui raó. Però com a ex-regidor de l'Ajuntament, puc donar testimoni d'haver sentit prou declaracions al sí del ple municipal referents a l'ex-alcaldessa recentment desapareguda, fins i tot d'alguns dels seus excompanys de consistori, per saber que hi ha molt poc de sinzer en tot això.
Em consta a més, que alguns dels seus excompanys de Govern, del PSUC d'aquella època, i molt especialment, en Domingo Miguel, al que guardo especial afecte, fa temps que venien treballant per a dedicar-li una acte de caràcter més íntim i sincer, com creuen que li hauria agradat més a l'Anna.
Em consta també que els alguns partits de l'Ajuntament, i en especial Iniciativa, han pastelejat amb l'Alcaldia, l'apropiació d'aquest homenatge, tirant per terra el treball desinteressat que estaven fent, persones com en Domingo. I en sap molt de greu que es facin aquests tripijocs amb els que ja no hi són per defensar-se. Si sabien que s'estava preparant ja un homenatge, no calia entrar en l'absurditat d'una cursa per veure qui era el primer. I si de debó el volien fer, podien haver-se esperat unes setmanes, que tampoc passava res.
Vaig conèixer a l'Anna Bosch, quan vaig arribar a Mollet, a principis dels anys noranta. Vaig tenir la sort de poder compartir algunes tardes a casa seva, xerrant sobre política, sobre el necessari canvi de mentalitat dels partits i de les institucions respecte al medi ambient i sobre la possibilitat que ens aportaven les noves alternatives d'una proposta ecologista llavors en plena efervescència. I val a dir que va ser una de les coneixences que més em van marcar. Em va sobtar llavors, la seva decepció expressa amb el funcionament dels partits clàssics, que acaben per deixar de ser una eina, per a convertir-se en una finalitat per alguns, en sí mateix. Una decepció que temps després vaig comprendre al cent per cent, experimentant-la a les meves pròpies carns. Llavors ella encara tenia esperança de que gent nova i amb noves idees poguessin contribuir a canviar-los des de dins. El temps però, ha demostrat que mentre existeixin determinats taps, i gent col.locada o per col.locar, resulta una tasca quasi impossible.
Vaig perdre el contacte amb l'Anna temps després, quan va marxar a viure al Figueró. I els únics contactes que vam tenir a partir d'aquell moment, van ser quan li van demanar el seu suport per la candidatura de l'Entesa. Em penso que no li van explicar mai les interioritats d'aquella coalició, ni el perquè de la dimonització d'IxM, llavors acabada de néixer, a la que ella també va contribuir, vull creure que influenciada per altres, amb algun article que vaig trobar tan injust com el temps finalment ha demostrat. Una Entesa també desapareguda, en la que com molts va confiar i de la va que tornar a sortir encara més decepcionada, malgrat els avisos de la gent d'Independents per Mollet (IxM), -seguim tan incorregibles com llavors-, fruit de les maniobres interessades dels de sempre.
L'Anna patia una malaltia degenerativa molt greu, que tothom sabia com podia acabar. En tots aquests anys, però, ningú ha mogut un dit per a reconèixer el paper que va tenir en aquells anys tan difícils com a primera alcaldessa de la democràcia recuperada. Ara sembla com si alguns s'haguessin embarcat en una cursa per apropiar-se del seu llegat. No em sembla just, i malgrat les discrepàncies que vam tenir als darrers anys, crec que no s'ho mereix. Com tampoc es mereixen alguns dels seus companys, com en Domingo, que des del poder se'ls vulgui passar la mà per la cara a la gent que l'apreciava sincerament.
Fa molt de temps ja que vaig deixar d'anar a misses de funerals i a homenatges post-mortem. I tampoc ho faré ara. Això no treu, que com ja vam fer des d'Independents per Mollet ( IxM), deixi constància amb aquestes línies del meu reconeixement personal, a l'Anna. I sobretot, que no deixi d'aprofitar també l'avinentesa per a recordar que encara som a temps de no perdre cap altra oportunitat per reconèixer el paper d'altres persones, que afortunadament encara són amb nosaltres, en la transformació i millora de la ciutat que ara tenim. Potser algun dia ens adonarem, que no cal esperar a misses dites. Tant de bo.
