El nou Govern Tripartit, ha presentat les seves credencials de futur, sense gaire entusiasme i sense l’expectació que va provocar l’encapçalat per Maragall. Un govern de gestió, convençut que amb el marc del nou Estatuf sodomitzant ja en tenim prou i sense aspiracions de futur vers l’avenç de la nostra sobirania com a país. Diuen que es Govern continuista disposat a no caure en els errors de l’anterior. Tant de bó. La veritat és que el personal no les té totes i després del que ha plogut, és normal.
D’entrada el tema de la presumpta paritat, ha quedat per un altre moment. Quatre dones entre quinze conselleries. I això que al final van rescatar la Montse Tura, del purgatori dels rebels, que si no... I és que a l’hora de les coses serioses, les maquinàries dels partits s’imposen sempre als principis fonamentals que diuen defensar. Serà perquè no hi ha prou dones capacitades al país per a fer-se càrrec d’una Conselleria ? Si només calia veure la reunió de negociació del pacte del Tinell II.... cap dona entre els negociadors....En fí...
El repartiment del poder deixa les coses més o menys com estaven, seguint la premissa de canviar-ho tot per a que res canviï. La distribució de carteres, llevat dels que repeteixen, és si més no, surrealista. A veure, l’aterrament d’Ernest Maragall a la Conselleria d’Educació, és digueu-m’ho clar, només una picada d’ullet al sector maragallista del PSC. Utilitzar una Conselleria estratègica com aquesta, com a moneda de canvi, pels equilibris interns del partit, em sembla lleig, molt lleig. No és que dubti de les capacitats de gestió del “ Tete” Maragall, sinó que tal i com està el pati, el que calia a Educació, era sobretot un candidat amb prou experiència a les aules per a treure l’ensenyament del país del marasme en que ens han deixat tants anys de dubtes i de deixar fer, de canvis de legislació contradictoris i de culte i favoritisme a les escoles d’elit.
El pas de la Montserrat Tura a Justícia, era la sortida “in extremis” per la que molts apostàvem, donat el capteniment del nucli dur del partit socialista d’apartar-la del Govern. Com està el pati, i matisos a banda, em sembla que som molts els que podem coincidir que prescindir-ne d’ella, en aquests moments, era un luxe que el PSC no es podia permetre. De les possibilitats a l’abast, Justícia semblava ser la que més es podia ajustar al paper que li venen adjudicant al Govern i l’espai des d’on, ironies de la vida, podria complir millor la funció de control de la seva ex-conselleria d’Interior, que han regalat com a caramel enverinat a ICV-EUiA.
Esquerra, donada la negativa d’en Carod d’ocupar la presidència del Parlament, i entestada en demostrar que no són tan mals gestors com pugui semblar, s’ha reservat un lloc de preeminència a la foto, mentre espera inútilment la debacle convergent que mai no arriba, i ha col·locat en Puigcercós a Governació amb dos objectius clars, controlar de primera mà els projectes de la nova Llei Territorial i la nova Llei Electoral, conjuntament amb la connexió amb el poder municipal, que estava molt queixós al sí d’ERC, per sentir-se totalment abandonat de la mà de Déu. Puigcercós, llop vell ell, sap ben bé que si vol seguir controlant les regnes del partit i aspirar a ocupar el lloc d’en Carod, no pot arriscar-se a tenir el territori de mala lluna.
Per acabar, als ecosocialistes que aspiraven a més quota de poder, perquè per això han estat els únics que han resistit la batacada electoral, els han omplert la cistella nadalenca massa ràpid afegint-hi la cartera d’Interior. Encara que no hagi transcendit gaire, aquesta acceptació no ha estat de bon grat per molts sectors de les bases del partit, que veuen massa arriscada, aquesta opció per a donar resposta a la seva voluntat de demostrar que ja s’han fet grans i poder controlar àrees de gestió serioses i amb perfil dur. Estava cantant que ICV no anava a deixar una conselleria en mans dels seus socis d’EUiA, i que en Saura no podia passar una legislatura més, amagat darrera del test, amb una conselleria, “ florero” com deien els convergents. Personalment crec, que ICV hauria d’haver apostat per situar al capdavant d’aquesta àrea a la persona més preparada que té en temes de seguretat ciutadana, en Jaume Bosch, la rapidesa de les negociacions i els arguments anteriors han impedit aquesta opció. Un error que crec que poden acabar pagant molt car.
Donem-los els cent dies de coll de rigor, als nostres nou governants. Ara sí que és el moment de fer vàlid l’eslògan de Montilla, de “ fets i no paraules”. I pel seu propi bé, més val que aquest cop no la caguin. Si no és així, Catalunya pot trigar molt de temps en tornar a albirar un nou govern d’esquerres. I ells ho saben.
