Els partits de Mollet del Vallès amaguen les seves despeses electorals

Vuit mesos després de les passades eleccions municipals, cap dels partits amb representació a l’Ajuntament de la ciutat ha fet públiques les dades del que van costar les seves respectives campanyes electorals.

De fet, Independents per Mollet (IxM), som l’única formació que va complir dies després dels comicis, amb el seu compromís d’explicar als ciutadans el cost de la nostra campanya.

Els ciutadans tenen dret a saber el que els partits es gasten a les seves campanyes electorals, i com és que uns partits poden regalar motxilles als assistents a un míting i d’altres han de tirar de fotocòpies per fer arribar als ciutadans les seves propostes.

L’actitud dels grups municipals del PSC-PSOE, CiU, ICV-EUiA, PP i ERC, és un mal exemple compartit de manca de transparència i no ajuda gens a recuperar la confiança dels ciutadans en els polítics. Per què no ho expliquen ??? De què tenen por ???

Actualment, els partits funcionen bàsicament a càrrec dels ingressos que els proporcionen la seva presència a les institucions, perquè el tema de les quotes ha passat a tenir només un paper simbòlic, a la vista del que alguns es gasten a les campanyes. Veieu si no, l’article d’aquest blog dedicat als sous dels partits i polítics de l’Ajuntament.

Resulta una absoluta contradicció que ara, a les portes d’unes noves eleccions, es cridi als ciutadans a participar, quan se’ls nega un dret bàsic com és el de conèixer la utilització d’uns diners que provenen majoritàriament dels impostos dels ciutadans.

Independents per Mollet (IxM) no compartim aquesta manera d’entendre la política. Creiem que la confiança dels ciutadans i la mateixa democràcia s’afebleixen quan els partits amaguen qüestions d’interès públic, que haurien d’estar sempre clares com la llum del dia. No fa tant de temps que alguns reclamaven que a la política calia més llum i taquígrafs... quins temps aquells...

En aquesta democràcia d’aparador, no hi ha igualtat d’oportunitats. El sistema premia sempre més als que més tenen, en diners, en temps gratuït de publicitat als mitjans, etc. Tot s’hi val per a perpetuar al poder als que manen. I si algun cop hi ha un petit canvi, ningú gosa de modificar aquesta injustícia per poder seguir aprofitant-se.

Sembla com si l’únic objectiu fos guanyar poder a costa del que sigui. Tota la resta queda en un segon pla. Els partits tradicionals ja no són mitjans per a canviar les coses, són maquinàries destinades a perpetuar-se al poder i a mantenir als manaires en aquest estatuts petit qui peti, durant anys i anys, dècades i dècades....

Per això vam crear Independents per Mollet (IxM). Perquè digueu-nos utòpics, no ens resignem, ni ho farem mai.

Guillaumes, CiU i els drets de les persones homosexuals

Val a dir que me n'alegro que CiU hagi triat en Feliu Guillaumes com a candidat al Senat. M'alegra que la nostra ciutat tingui un candidat valorat suficientment pel seu partit, com per a poder disputar un escó que encara que difícil, ajuda a situar Mollet al mapa polític d'aquestes eleccions. Una altra cosa és que l'elegit en qüestió, sigui actualment tinent d'alcalde de l'Ajuntament, amb un pacte innecessari ( PSC-CiU ), per la majoria absoluta socialista i que encapçalés la candidatura convergent a les darreres eleccions municipals. Però sobre aquest tema em referiré en un article que estic acabant d'enfornar.

El tema és que en Feliu Guillaumes, sembla que com descriu al seu blog, ha vist la llum després d'una reunió pre-electoral amb representants de col.lectius de gais i lesbianes i s'ha compromés a defensar els seus drets si resulta elegit pel Senat. M'estranya molt que hagi tardat tant, tenint en compte com està el percal, però en fí, val més tard que mai.

Ara ja estic convençut que amb ell com a valedor dins de l'Equip de Govern molletà, Independents per Mollet (IxM) aconseguirem una fita simbòlica que venim reclamant reiteradament els darrers quatre anys: que al juny, durant la diada de "l'orgull gai", onegi a la balconada de l'Ajuntament, la senyera arc-iris, com a mostra de solidaritat i reconeixement a la lluita per la igualtat de drets del col.lectiu de persones gais, lesbiabes, bisexuals i transexuals.

Ja sé que es tracta només d'una qüestió simbòlica, però precisament per això els independents no hem entés mai la negativa reiterada de socialistes i convergents a fer aquest gest. És clar que en Guillaumes no havia tingut encara aquesta reunió de campanya...

Ara estem segurs que no hi haurà problema i que utilitzarà les seves millors dots de persuasió per a convèncer a la resta de membres de la Junta de Govern, per a fer-ho una realitat.

Si no ho aconsegueix, cosa que dubto, des d'aquí el convido a fer-la onejar amb Independents per Mollet (IxM), ni que sigui a peu de l'Ajuntament, com hem fet aquests darrers quatre anys, i seguirem fent fins aconseguir-ho. Ben segur que si és el cas, no ens faltarà a la cita.

Oi que no, Feliu ?

Manifestació en defensa dels drets dels animals

Independents per Mollet (IxM) fem una crida a tots els ciutadans amants dels animals a assistir a la concentració que sota el lema “VIDA I DIGNITAT PELS ANIMALS. Administracions feu complir la llei”, han convocat les entitats protectores de Catalunya, per aquest proper dissabte 23 de febrer a Barcelona.

Malgrat que la llei en vigor prohibeix taxativament els sacrificis dels animals abandonats, el Govern de la Generalitat ha tornat a aprovar enguany una nova moratòria, com la del 2007, per a permetre als ajuntaments seguir sacrificant els animals abandonats o perduts i no recuperats que al cap de quinze dies no hagin estat reclamats pels seus amos.

Mentre els animals segueixen morint, ni els ajuntaments, ni el Departament de Medi Ambient del Govern de la Generalitat, no han fet res malgrat disposar d’un any de moratòria per ampliar els centres d’acollida existents o crear-ne de nous per donar resposta a les necessitats actuals.

La manifestació reclama el ple compliment i aplicació de la Llei de Protecció dels Animals, i la dimissió del Conseller de Medi Ambient, per la concessió d’aquesta nova moratòria pel sacrifici d’animals. La concentració tindrà lloc a les 11,00 hores a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Kosovo els fa por

L'autoproclamada independència de Kosovo ha disparat els llums d'alarma entre els nacionalistes espanyols, siguin al Govern o a l'oposició, a l'esquerra o a la dreta. Ja ho diuen, que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d'esquerres. Al PSOE i PP i els seus respectius escolanets, els hi ha faltat temps per a còrrer a llençar la consigna de " Catalunya i Euskal Herria, no són Kosovo". Vés que no fós algun despistat pogués caure a la temptació de pensar que això de l'autodeterminació dels pobles, no és cosa del passat com sempre proclamen, sinò ben actual, quasi d'avui mateix , vaja.

Ja sabem que Catalunya, no és pas Kosovo. Què s'han pensat aquesta tropa, que ens mamem el dit ? Afortunadament, això no és Kosovo. Però ningú ha plantejat cap semblança pel que fa, sobretot a les tragèdies més recents. Em sembla que el que fa por als politiquets de plantilla, és que els ciutadans de peu, sentim parlar com quelcom real i practicable, del dret d'autodeterminació que tenen tots els pobles. El dret de tots els pobles a ser lliures i decidir per ells mateixos.

Vaig sentir un representant del govern serbi, cridant als governs europeus a no reconèixer el nou Estat, suggerint que això que els passava a ells, els podia passar també a d'altres Estats, que una nació decidís marxar-hi. S'agraeix la sinzeritat. La que li falta al ministre "Desatinos", quan treu a passejar la legalitat internacional i tota la pesca, per a justificar el no reconeixement per part espanyola del nou Estat. De quina legalitat ens parla ? D'una Constitució aprovada fa trenta anys, sota el soroll dels sables colpistes, que es neguen a actualitzar, com si fos la Biblia ?

Ja sabem que aquí el més tonto fa rellotges i que a banda del tema nacional i de supervivència humanitària, hi ha també molts interessos particulars i de joc de blocs. Però ni amb tota la campanya de la por d'alguns, no han pogut evitar que més d'un arribi a la conclusió que no deixar decidir el seu futur a una nació, és declarar-la i condemnar-la a ser sempre una nació ocupada.

L'expresident de la República Italiana, Francesco Cossiga ha adreçat dues cartes als presidents basc i català, on reflexiona sobre aquest tema i els insta a ser valents i avançar en el camí del respecte al dret de decidir dels pobles, del dret d'autodeterminar el seu futur. Avui se'n feia ressó aquí "l'enoticies", i a Itàlia el portal "Alice.it". Us adjunto un resum del que deia.

KOSOVO,COSSIGA SCRIVE A BASCHI E CATALANI: ORA TOCCA A VOI

Lettera ai premier.Autodeterminazione un diritto: pieno sostegno

Roma, 19 feb. (Apcom) - Il presidente emerito della Repubblica Francesco Cossiga ha scritto due lettere al presidente del governo basco e al presidente della Generalitat de Catalunya, esprimendo il suo appoggio per la rivendicazione del diritto all'autodeterminazione dei due popoli, a partire dal riconoscimento di quella del Kosovo.
"Esprimo quale rappresentante della Comunità del Popolo Basco nel Regno di Spagna, il mio consenso appassionato alla iniziativa basca - scrive Cossiga a Juan José Ibarretxe Markuartu - di chiedere che il Governo di Madrid riconosca il Kossovo quale Stato indipendente e sovrano e di rivendicare anche in questa occasione il diritto del popolo basco all'autodeterminazione e dunque, ove il Popolo lo voglia, all'indipendenza".
Allo stesso modo al presidente della Generalitat de Catalunya José Montilla i Aguilera Cossiga scrive che "ben sapendo che diversa ed anzi opposta è la posizione del Governo del mio Paese, per intima convinzione ideologica e per solidarietà con il Governo di Madrid esprimo a lei il mio consenso appassionato alla iniziativa del Governo e del Parlamento della Generalita, di chiedere che il Governo di Madrid riconosca il Kossovo quale Stato indipendente e sovrano e di rivendicare quindi anche in questa occasione il diritto del popolo catalano all'autodeterminazione e dunque, ove il Popolo lo voglia, all'indipendenza".

No time for love in the basque country

There is no time for love in the basque country, please extend the solidarity.

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna.

No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad.

Els sous de partits i polítics de l'Ajuntament de Mollet

Saps quan ens costaran els partits i polítics de l’Ajuntament aquests quatre anys ? Aquesta és una informació d’interès públic que Independents per Mollet (IxM) creiem que han de conèixer tots els molletans. Us demano una mica d’atenció, val la pena.

Comencem pels partits de l’Ajuntament. El que tots els molletans els pagarem per a despeses de funcionament és el següent: Partit Socialista (PSC-PSOE), 92.755.488 ptes (558.768 €). Tenint en compte que els sous, el telèfon, la correspondència i fins i tot moltes altres gestions, les paga a banda l’Ajuntament, em pot dir algú com es justifiquen aquests quasi 93 milions de pessetes de “ funcionament” ? Per fer, què ? Convergència (CiU) cobrarà 48.198.432 ptes (290.352€) igual que Iniciativa i Esquerra Unida (ICV-EUiA) i el Partit Popular que també ingressaran 48 milions cadascun d’ells. Esquerra (ERC) ingressarà per aquest concepte, la quantitat de 40.772.256 de ptes. En total i només per “despeses de funcionament” s’emportaran 278 milions de pessetes dels nostres impostos. Una autèntica passada, sobretot tenint en compte la poca o nul·la feina que fan alguns per la nostra ciutat. Ells s’aproven els sous que volen i es queden tan amples, cobren i callen. Una autèntica pressa de pèl, sobren més qualificatius, però encara quedem els d’IxM per a denunciar-ho i nosaltres no callarem.

Els quatre regidors d’àrea s’emportaran en total 141.830.400 ptes, la resta de regidors a dedicació completa 110.520.000 ptes i els nou regidors amb dedicació parcial, 89.640.000. L’Alcalde, té un sou aprovat per aquests quatre anys de 43.160.000 ptes, però ha assegurat que no el cobrarà perquè ha optat pel sou que li correspon com membre amb dedicació exclusiva de la Diputació de Barcelona, uns 53 milions de ptes, segons fonts d’aquesta administració. Per acabar, els dos assessors aprovats pel ple, cobrarien 43.620.800 ptes.

En total, la factura pública puja a 716 milions de pessetes per mantenir els partits i els polítics de la casa gran. Aquesta sí que és la “grossa” de la loteria de Mollet. Tota una fortuna que pagarem entre tots. Una fortuna que fa vergonya quan la comparem amb el poc que dedicarà l’Ajuntament a molts serveis de la ciutats, quan veiem que moltes entitats estan a punt de plegar per l’escarransit dels convenis i subvencions que dona el Govern municipal, i quan hi ha problemes a la ciutat que s’eternitzen i no es solucionen durant anys, per manca d’inversions i per manca de diners municipals per fer-les.

El PSOE andalús, el català i la notícia a l'inrevés

El PSOE andalús ha aprovat incloure al seu programa electoral, la incorporació de l’ensenyament de les diferents llengües de l’Estat, a l’oferta de les Escoles Oficials d’Idiomes de la seva comunitat autònoma. D’això han fet notícia molts mitjans, no només catalans sinó de tot l’Estat.

No entraré a qualificar la “pataleta” del PP, que s’ha afanyat a criticar la mesura tot defensant que aquí “amb ensenyar el castellà i l’anglès ja n’hi ha prou”, perquè es desqualifica per sí sola i dóna una bona idea del pelatge d’aquests hereus del franquisme.

El que em sembla més destacable és que un altre cop els mitjans i sobretot els catalans, ens expliquin la notícia a l’inrevés. El que resulta destacable no és que el PSOE prometi ara que si guanya inclourà el català i l’euskara a les EOI andaluses. El que hauria de ser notícia i motiu de reflexió general, és el perquè, mentre el català és present a multitud d’universitats no només europees, sinó de tot el món, encara hi ha llocs, universitats i escoles d’idiomes de l’Estat espanyol on a les persones que volen aprendre’l, se’ls nega aquest dret, perquè no hi ha interès governamental en incloure’l als seus plans d’estudis. Perquè avui dia es pot estudiar xinés, japonès, àrab, o rus entre d’altres i no encara no es pot estudiar català en cap Escola Oficial d’Idiomes d’Extremadura, Múrcia, Castella-Lleó, Castella-La Manxa, La Rioja, o Canàries i el que és més sagnant, en cap de Galícia o d’Euskal Herria ?

Aquesta crec jo que hauria de ser la notícia de portada. La proposta dels socialistes andalusos em sembla bé, tot i que francament, arriba una mica tard. Trenta anys després de l’aprovació d’una Constitució a la que alguns equiparen amb la paraula de Déu, ara ens podem preguntar què han fet els successius governs espanyols siguin del PP o del PSOE, per a promoure el coneixement de les llengües que els diuen “espanyoles”, arreu del seu Estat.

Us imagineu el que hagués suposat per les darreres generacions, comptar amb un bagatge de trenta anys d’experiència i acostament a les llengües i les cultures, basca, gallega i catalana. Potser no ens trobaríem on som ara, la percepció dels fets nacionals seria molt diferent a les “espanyes” i les campanyes d’intoxicació i de mentides amb les ara juguen els nacionalistes espanyols, ens sonarien només a disbauxes de carnaval. Però no badem, la realitat és una altra. I ens diu que no ens volen. I dic jo, si no ens volen perquè no s’obliden de nosaltres però, per sempre ?

"Manda güevos" amb El 9 Nou del Vallès Oriental !

Sóc un ferm defensor de la premsa local i comarcal. Crec que fan una tasca impagable i sovint no prou reconeguda. De mitjans locals i comarcals hi ha de tota mena. Al Vallès Oriental i a Mollet més concretament, som molt afortunats de tenir una oferta de mitjans escrits prou diversa, ja siguin gratuïts o de pagament.

Ja se sap que els mitjans viuen com les persones i les entitats cicles vitals de diferent pelatge. Etapes en les que a alguns els hi veus amb una energia positiva engrescadora i etapes a les que veus que van perdent cabells sense solució de continuïtat. No és que sigui dolent fer la muda. Fins i tot és sanitàriament interessant, pero pel que fa als mitjans sovint un es pregunta allò típic del qui t'ha vist i qui et veu ara " .

El cas del 9 Nou del Vallès Oriental, és un d'aquests d'alopècia d'idees lliures molt preocupant. Fa neguit comparar-lo amb el de l'edició d'Osona que segueixo amb força assiduïtat. Des de fa alguns anys, s'ha convertit en un mijtà carrincló, serf de les institucions i dels poders que les substenten i mancat de la rebel.lia i la independència amb la que molts el vam veure nèixer, el vam saludar i hi vam col.laborar. Veure'l ara convertit en una mena de butlletí oficial dels poders fàctics de la comarca i de la pseudo-intel.lectualitat moderneta vallesana, fa una mica de pena.

A Mollet, el 9 Nou, als darrers anys, com a mínim, no ha arribat a vendre de mitjana més d'un centenar d'exemplars. El que per una ciutat de mésde 51.000 habitants declarats no és que sigui per llençar cohets. L'ampla oferta de premsa local gratuïta en té segurament força "culpa " d'això, però també la minsa presència que han tingut les informacions molletanes en aquest mitjà, excessivament centralista, i amb vocació de butlletí oficial, i que no ha fet justícia mai a la segona " capital " de la comarca.

Aquest divendres, tenim un exemple més de tot això que us comento. Podria fer un llistat amplíssim d'exemples similars i fins i tot pitjors, però no paga la pena. Avui ens il.lustra amb una notícia en la que ens diu que l'Ajuntament de Mollet reclama la reactivació de la inclusió de Gallecs al PEIN. "Manda güevos " que deia aquell individu pepero.

Independents per Mollet ( IxM) portem tres anys denunciant la presa de pèl d'aquest procès i la seva paralització.La darrera ara fa uns mesos, al novembre passat, si no recordo malament, aquí teniu un article en aquest mateix blog : http://jesusmcarrasco.blogspot.com/2007/11/volem-gallecs-al-pein-ja-tres-anys.html.

Malgrat això, en aquests tres anys, el 9 Nou no ha tingut a bé, fer cap notícia, cap breu, cap menció a aquest greuge increïcle i vergonyòs, exemple d'un incompliment més dels nostres manaires als que ja ens tenen massa acostumats. Ara que surt el senyor alcalde de Mollet a les portes de les properes eleccions, ells corren a dedicar-li quasi mitja plana. Sospitòs, no ?

D'igual manera podria referir-me a les més de quatre-centes, sí 400 !, informacions, propostes i denúncies que des d'IxM, hem generat en aquests darrers tres anys. Ja sabem que és impossible que cap mitjà les pugui cobrir totes, tampoc es tracta d'això. Moltes d'elles, però, han tingut presència no només a nivell local i comarcal, sinò també a nivell nacional, a televisions com TV3, TVE, TV5, A3, C+ , a diaris com El Periódico, El Punt, La Vanguardia, Avui, Diari de Girona, etc, i a emissores com Catalunya Ràdio, RAC1, SER, Ràdio 4, Ona Catalana, Onda Rambla, etc. Però voleu saber quantes a cobert el 9 Nou ?????????

- Una ! Sí, una de 400 !!!

- Per què ?.... Resulta del tot incomprensible i fins i tot sospitòs.

Hi ha gent, que ens segueix més o menys regularment i em pregunta sovint sobre això. Sempre els hi dic el mateix. Vosaltres mateixos podeu treure les vostres conclusions. Segur que no l'erreu massa.

Deixant de banda l'acudit i alguna entrevista que crec que ha valgut la pena, una de les seccions més entretingudes d'aquest mitjà havia estat la seva contraportada i sobretot els seus breus. Aquest divendres dediquen dos breus a Mollet. Un qüestionant que el Mollet CF hagi decidit convocar la seva assemblea pel 23 de febrer (?).... i l'altre assenyalant que un redactor, suposo que el cap de notícies, Josep Villarroya, es va trobar al Conseller Joaquim Nadal sortint d'un caixer a Mollet.

" Manda güevos", això sí que són notícies !

Si no en tenen d'idees noves que ens ho facin saber, que a nosaltres ens en sobren... Com a mínim podríen haver explicat si el caixer era de " La Caixa", propietària de la concessionària (ACESA) , i responsable del peatge de Mollet, o si més no, podrien haver-li preguntat perquè malgrat les seves promeses electorats i les resolucions votades per majoria al Parlament aquí seguim pagant peatge, a la barrera, o a la Caixa, que ve ser el mateix, amb la broma del " tele-atrac"...

En fí, vosaltres mateixos ja en treureu les vostres conclusions, segur que no aneu gaire errats.

Amb el 9 Nou del Vallès Oriental, no anem pas bé ...

Una casa de nines

Demà dimarts, CiU de Mollet ha organitzat al Casal Cultural, una taula rodona sota el títol "El futur del catalanisme des de diferents opcions polítiques". Suposo que aquest acte s’emmarca dins de la seva campanya per la “Casa gran del catalanisme”.

Hi participaran per CiU, Àngel Cuní, pel PSC-PSOE, Oriol Fort i per ERC, Jaume Solà i actuarà com a moderador en Francesc Homs, diputat al Parlament de Catalunya per CiU.

Em sembla bé que CiU programi actes de debat com aquest. Qualsevol contribució al debat de les idees és positiva en aquest context en que els polítics professionals s’empenyen en convertir la política en una mena de mercat persa, amb subhastes noves cada dia.

Ara bé, el que no acabo de comprendre és perquè la composició de la taula fa tant la impressió que el catalanisme convergent va només de CiU a ERC passant per un PSC suposo que convidat com a ninot dels cops. No hi ha catalanisme a Iniciativa ? No hi ha catalanisme a l’ecologisme polític ? No hi ha catalanisme també als col·lectius independents i sobiranistes com IxM ? I el que és més important, no hi ha molt més catalanisme als col·lectius socials, com ens ho demostren dia a dia amb el seu treball, que al conjunt de l’arc parlamentari actual, tan cofoi de deixar el país amb les vergonyes a l’aire per quatre rals, o quatre vots ?

Ja sé que hi ha gent que no s’acostaria a una taula com aquesta ni que la convidessin. Però, si els convergents pensen que a la casa gran del catalanisme, no hi caben més visions que les de les tres forces convidades, és la casa no deu ser tan gran. No sé, potser és una casa molt maca, però només una casa de nines.

Fotos correfoc 25 aniversari Ball de Diables Mollet

Aquí teniu algunes fotos pels que no vau podeu disfrutar-ho.

Si algú les necessita amb més deifinició que em tiri un mail.

Ball de Diables de Mollet: 25 anys de foc i de festa!

El Ball de Diables de Mollet fa enguany 25 anys. És un aniversari significatiu per a una entitat de cultura popular arrelada a una ciutat peculiar. Els Diables de Mollet, malgrat haver passat, com totes les entitats per diferents etapes vitals, han aconseguit consolidar-se com un referent important en el panorama festiu molletà. Malgrat els canvis, les dificultats i molt sovint l’escassetat de mitjans, els diables molletans no s’han rendit mai i espero i desitjo que no ho facin mai.

Deu fer uns tretze anys, si la memòria no em falla, des que em vaig vestir de diable per primera vegada i tot i que per diferents motius no he pogut participar tan assíduament com m’hagués agradat, sempre que m’ha estat possible he fet un cop de cap per a sortir amb la colla.

En aquest aniversari però, no ens podem oblidar de tots aquells que han passat per ella i que per raons vitals van haver de deixar el relleu a d’altres, el Francesc, el Dani o el Ferran, són alguns d’ells, però n’hi ha molts més, d'antics i d'actuals: els membres de la junta en actiu i especialment el Mana, el Dídac, el Mark, la Mireia i la Sarai. El grup de tabalers, a càrrec del David, que no per anar sempre al darrera són menys importants, i és clar, tots els diables i diablesses la majoria gent molt jove que deixa les seves coses per deixar-se anar amb aquest vici afortunat que és el culte al foc. Tots ells també han sabut portar la colla fins al dia d'avui. A tots ells és de justícia també fer-los un reconeixement, perquè tots han fet possible que enguany arribem a complir aquests magnífics 25 anys.

Coincidint amb la diada de Sant Vicenç, Festa Major d’hivern de Mollet, va tenir lloc aquesta passada setmana un correfoc molt significatiu. Van acompanyar als diables de Mollet, les colles de Reus i de Montornès, precisament les dues colles padrines del nostre Ball de Diables. Totes tres vam tornar a passar en acabat, per la “ Porta de l’Infern”, simbolitzant el nostre agermanament amb el foc i la festa.

Són 25 anys de foc i de festa. 25 anys “ cremant “ la ciutat. Què en siguin molts més !
Moltes Felicitats “ Ball de Diables de Mollet “ !!

Un diable barbut.

Bad Manners a Barcelona

El concert del passat dia 6 de gener a la “Sala Apolo” de Barcelona, va ser segurament per a molts un dels millors regals de reis que podien somiar. Experiència, qualitat i un directe molt potent que va fer les delícies dels seguidors de la banda, tradicionals o novells. Aquí en teniu un petit tast.

Fins sempre, Ezequiel !

Fa només uns dies que ens deixava l’Ezequiel Martín, ex-regidor socialista de l’Ajuntament de Mollet, ex-company de govern i bon amic. L’Ezequiel va jugar un paper molt important als equips de la Montserrat Tura, fent-se càrrec de les finances de la casa gran. Recordo com eren d’intenses les reunions amb ell per negociar uns pressupostos sempre massa escarransits, per les àrees que ens tocava portar al soci minoritari. Com s’emprenyava quan l’apretàvem una mica perquè afegís algun zero més en alguna partida ! Però al final sempre ens posàvem d’acord. Ningú no en quedava del tot content, però potser també es tractava d’això.

Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, els anys que vam compartir dins i fora de l’Ajuntament em van ensenyar un home franc, amb un gran sentit de l’humor, que s’estimava molt als seus, la seva ciutat , els seus ideals, els escacs, les cançons de Victor Manuel –nits memorables de karaoke- i la Nicaragua sandinista.

Calia tenir una gran força de voluntat per tirar endavant cada dia malgrat la seva malaltia i l’Ezequiel la tenia. Sabíem que seria precisament això, la seva malaltia la que un dia més d’hora que tard, ens donaria una mala noticia. I així ha estat finalment.

Un cor massa gran per un cos tan petit.

Et trobaré a faltar.

Fins sempre, Ezequiel !

Volem Gallecs al PEIN, ja ! Tres anys sense fets i farts de paraules

Gallecs, Vallès Oriental. El Govern de la Generalitat porta tres anys marejant la perdiu. Per molt que alguns facin publicitat amb eslògans de disseny, aquí hi ha hagut massa paraules i cap fet, i no ha donat compliment al seu compromís d’incloure l’espai rural de Gallecs al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Amb l’entrada de les esquerres al Govern molts vam veure una porta oberta per a la solució d’uns dels conflictes territorials més veterans de la nostra comarca. De fet, després de l’aprovació del Pla Director de Gallecs, per part del Govern de la Generalitat a l’octubre del 2004, la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge es va comprometre a donar el pas següent: aprovar la inclusió al PEIN, d’aquestes més de 700 hectàrees, compartides entre els municipis de Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau Solità i Plegamans, Lliçà de Vall, Polinyà i Montcada, per acabar amb prop de 40 anys d’amenaces urbanístiques sobre una de les darreres planes agrícoles del sud del Vallès, però aquí seguim esperant...

No cal aquí recordar tot el treball que s’ha fet des de diferents sectors socials, ecologistes i polítics, per aturar la macrociutat de 150.000 habitants, que estava programada en aquesta zona i la instrumentalització que d’aquest contenciós s’ha fet com a moneda de canvi per a tot un reguitzell de diferents operacions urbanístiques i d’infrastructures molt variades. Des de diferents visions i diferents estratègies, aquesta lluita, mereix tenir un final que l’honori. Però la realitat és tossuda i ens diu que malgrat el desgast, les promeses i malgrat les acusacions d’uns contra d’altres, amb canvis de Govern a Palau inclosos, aquí ja han passat més de tres anys de l’aprovació del Pla Director i el més calent és a l’aigüera. La protecció de Gallecs, malgrat la constitució d’un Consorci voluntaris amb la implicació dels ajuntaments de Mollet i de Parets, continua en estat precari, pendent de la solució definitiva per la que tant s’ha lluitat des dels col·lectius, socials, veïnals, ambientals i polítics del territori: la seva inclusió al Pla d’Espais d’Interès Natural ( PEIN).

No és estrany, doncs, que em sobti el silenci dels nostres polítics, tant a nivell local com a nivell nacional. Per interessos de partit, tots semblen mirar cap a una altra banda i el que és igualment greu, no aporten cap mena d’arguments de pes per a explicar a la població que és el que està passant. Em sembla del tot injustificable la paralització durant més de tres anys d’aquest tema, del que en època electoral, tots van fer bandera com a qüestió prioritària. On són les prioritats ? Perquè després de tres anys encara no han sabut o no han volgut aprovar la inclusió de Gallecs al PEIN ?

Sembla com si les formacions polítiques del tripartit, un cop instal·lades al poder haguessin tingut un sospitós atac d’amnèsia, oblidant els seus compromisos electorals. Des del Govern estant, Conselleries com les de Medi Ambient i Habitatge i de Política Territorial, semblen tant sobrades de mandra com mancades d’eficàcia i de voluntat política, per tancar aquest contenciós històric. Alguns dels ajuntaments de zona, que van córrer per a fer-se la foto davant de l’ermita de Gallecs, no han tingut la mateixa presa per fer els deures: modificació dels seus planejaments, etc. Fins i tot les formacions de l’oposició que semblen haver-se encomanat d’aquest passotisme, i haver caigut a l’autocomplaença, no mouen ni un dit per a apretar als que manen i exigir-los el compliment dels seus compromisos. Quina colla tots plegats !

Des d’Independents per Mollet (IxM) emplacem els responsables als grups polítics del Parlament de Catalunya, als ajuntaments implicats i al Govern català, a tancar i aprovar d’una vegada per totes la inclusió dels terrenys de Gallecs al Pla d’Espais d’Interès Natural i a garantir el manteniment dels connectors biològics que garanteixin la viabilitat futura d’aquesta zona, com un dels darrers espais naturals, agrícoles i forestals, exemple del que va ser al seu dia la major part de la plana vallesana. No podem esperar més. Les amenaces encara no s’han esvaït del tot.

Una rambla a mitges

Hi havia una vegada una rambla. Havia de ser un dels eixos de vianants més importants, però només van urbanitzar la meitat i a més, la van tallar a trossos. Havia de ser un dels eixos comercials més importants de la ciutat i van deixar que s’omplís d’ETT’s i immobiliàries...convertint als pocs comerços del carrer en uns autèntics resistents. Aquest podria ser el principi d’un conte urbà, però és una història real. La història de la rambla Pompeu Fabra, del barri de Riera Seca. Una història de pedaços i d’oblits, que ja dura més d’un dècada, que ara obre una nova pàgina amb l’inici d’unes obres de remodelació més que discutibles. Però anem a pams.

Al mig de la rambla hi ha un rètol enorme que indica que els “calerons”, provenen dels fons de la Diputació de Barcelona, per a fer front als danys del tornado. És curiós, recordo molt bé, aquell matí del tornado, però no recordo cap dany important a la rambla que hagués de comportar una remodelació completa.

“Cal refer la rambla perquè les arrels dels arbres han fet malbé el paviment del tram central”, diu l’Ajuntament. Ens sobren els diners ? Hi ha carrers de Mollet, molt més afectats on no s’ha plantejat cap actuació. Fem una ullada a alguna de les voreres de Teixidores, per exemple. “L’actuació servirà per a unir tot el tram central i fer-lo més transitable”. Perquè no es va fer quan es va urbanitzar aquest tram ? Mentrestant, ens treuen la meitat dels arbres que s’hi van plantar i la meitat dels fanals que hi van col·locar, es fa impossible l’aparcament i la càrrega i descàrrega i s’engabia a veïns i botiguers durant mesos, darrera d’un tanca metàl·lica.

El tram de la rambla que va des de la plaça Sant Vicenç fins a la rotonda de Can Pantiquet, fa tretze anys que està sense acabar, sense urbanitzar. Per ell circulen cada dia centenars de ciutadans i de nens que enfilen el camí cap a les escoles properes i han de superar una autèntica carrera d’obstacles, entre el fang, els contenidors, i els vehicles mal aparcats. Als veïns i botiguers d’aquest tram se’ls hi inunden les porteries i els locals cada cop que plou fort, perquè la vorera està mal feta i les clavegueres no funcionen prou bé. Si ens sobren els calers, perquè s’ha oblidat i es continua oblidant, aquest tram durant tants anys ? No seria més lògic acabar primer, o fer una urbanització senzilla al tram que ens falta i que ens és més necessari ? Perquè es paga una mateixa obra dos cops, mentre es deixa la rambla a mitges durant tants anys ? Perquè no fem les coses ben fetes, ni que sigui per variar ? No anem pas bé.

Els "Nacionales"

Ara que amb el debat de la nova llei sobre la memòria històrica, ha tornat a la primera línia de molts mitjans de comunicació, el record de la dictadura i la guerra fratricida que la va precedir, em venen basques quan sento anomenar a un dels dos bàndols del conflicte com “els nacionals”.

La meva repulsa no es refereix pas ara, en aquest context al concepte de nació. Tinc molt clar quina és la meva nació i us puc ben assegurar que no és l’espanyola. Sinó a l’ús manipulat i a les subtils connotacions que aporta aquest terme, per part del qui l’utilitza. Utilitzar-lo implica assumir com a propi la denominació que el bàndol feixista es va donar a sí mateix, com a eufemisme del que realment va ser, un moviment colpista, inspirat en els idearis del feixisme, del nacional-socialisme hitlerià, amb la traducció local del nacional-sindicalisme falangista que els hi va donar la cobertura ideològica de la que mancaven aquests xusqueros.

Diu el diccionari que l’adjectiu “nacional”, s’aplica a tot allò relatiu a una nació. Si acceptem aquesta premissa, i recordem que es parla d’una guerra civil, podríem convenir des d’aquesta òptica, que uns i altres podien considerar-se igual de “ nacionals”. O és que els republicans no eren també segons això, espanyols ? A què ve aquesta deferència ? És molt provable que es tracti d’un dels clixés incorporats a l’inconscient col·lectiu per part dels guanyadors, que a còpia de tant repetir-ho durant quatre dècades ha estat, lamentablement, assumit per moltes persones.

En qualsevol cas, i reitero, des d’aquesta òptica, la II República era tan espanyola com ho podia haver estat la monarquia, i els defensors de la legalitat, en el seu conjunt, anomenats “republicans”, no es consideraven pas a ells mateixos, d’una altra galàxia, ni d’un altre planeta, ni, amb excepció potser, d’una bona part de catalans i bascos, d’un altre país o nació.

Si sota l’eufemisme de “ nacionals “ es vol amagar el terme, ara proscrit de “nacionalistes”, i més concretament, nacionalistes espanyols, llavors el debat entra en d’altres vials que aporten noves llums. Sembla com si evitar la utilització del terme “nacionalista” , per a adjectivar al bàndol franquista, suposés topar amb un dels tabús ancestrals de la història peninsular, que encara perdura, reconèixer la mateixa existència d’aquest “nacionalisme espanyol”, el seu pes a la nostra història i el seu paper d’opressor de totes les nacions peninsulars.

Amb la cobertura d’un estat propi i tot el que comporta, els espanyolistes siguin de dretes o d’esquerres, criminalitzen ara més que mai, qualsevol expressió de les nacions peninsulars, perquè no donar-les carta de naturalesa, negar-se a acceptar la seva existència, situant-les com a elements distorsionadors de la per ells inqüestionable unitat nacional, encara que sigui per les força de les armes i de segles de repressió, és la seva millor coartada per a no haver d’acceptar la mateixa existència d’aquest nacionalisme espanyol, perquè de fer-ho, haurien d’assumir que està construït en l’opressió d’altres pobles, i haurien d’acceptar la mateixa legitimitat per defensar els seus interessos, pels seus homòlegs bascos i catalans.

Les paraules poden ser només això, paraules, però configuren i descriuen la nostra visió del món, de les coses i la nostra relació amb elles, i amb nosaltres mateixos. Diguem doncs les coses pel seu nom. Diguem-los feixistes, que és que eren aquells, o diguem-los “nacionalistes espanyols”, que en són ara els seus hereus, disfressats amb diferents colors i sota diferents sigles. Deixem-nos d’eufemismes, i de fer-los el joc. Les primeres batalles es guanyen al cap i al camp de les idees. Perquè seguir fent-los el joc ?

Maragall diu adèu al PSC

Geni i figura. Maragall s’ha despatxat avui a gust a Catalunya Ràdio, explicant la seva sortida del PSC. Declara que no és militant del PSC, des que va deixar de ser-ne President. No és que Maragall hagi sigut mai sant de la meva devoció. Potser és que sóc una mica descregut.

Malgrat això, sempre he tingut una tirada cap a les ments lliures, i una altra cosa se li podrà dir, però sí hi ha una cosa ben clara és que ha anat força a la seva. No sé si tant com hauria volgut, perquè també es va haver de menjar uns bons marrons, especialment després del tema d’en Carod a Perpinyà. En aquell moment i quan Montilla va muntar despatx estable a Palau, sense ser membre del Govern, hauria d’haver-se plantat i no baixar-se les calces després de les trucades de Ferraz i les pressions del capitans. S’ho va empassar.

Els partits, ja se sap, no en volen d’esperits lliures. Els fan més nosa que servei. Els partits volen ànimes presoneres, disciplinades i que combreguin amb el que manen les cúpules. La discrepància, és sempre perseguida com un acte de rebel·lia, com una mena de virus que s’ha de tallar abans que s’estengui i perillin les cadires. Les cadires també són una bona vacuna contra la discrepància i les ments lliures. No hi ha res més presoner que una nòmina a la menjadora i un estómac agraït.

El cas, és que no m’ha sorprès la “rajada” d’avui d’en Maragall. Perquè serà que els presidents “ jubilats” se’ls hi deixa anar la llengua amb tanta facilitat. Perquè no deien aquestes coses quan ocupaven la poltrona ? Ja s’havia despatxat a gust també fa no gaire quan va explicar, el que tots sabíem. Què al vergonyós pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, a banda de vendre’s la sobirania del que havia decidit el Parlament, s’havia pactat carregar-se al nét del poeta. Poca vergonyes. I encara hi ha alguns que van ara de sobiranistes...estem ben servits entre tant botifler amb corbata de seda italiana.

Que en Maragall recordi que Montilla va votar Bono al congrés del PSOE, i no Zapatero, tampoc em sorprèn. Quan a concepció d’Espanya, sempre han estat de la mateixa corda. No sé si el pas per Palau i les classes de català, hauran fet canviar una mica a Montilla. M’ensumo que no, però aquest és un altre tema.

Així les coses Maragall segueix encaparrat en l’aventura de crear un Partit Democràtic Europeu. Crec que li arriba un pèl tard. Sobretot i malauradament ara que ha tingut el coratge de confesar que pateix un principi d'Alzeimer. Una mala jugada del destí que espero i desitjo pugui afrontar amb l'energia que sempre l'ha caracteritzat i amb un pèl de sort. Malgrat això, no s'ha n'ha estat d'alertar que ja hi ha un bon grapat d’alcaldes interessats en el tema del PDE. Ui, què n’és de bó posant-hi la por al carrer Nicaragua ! Tenint en compte el panorama mogudet que es presenta amb “l’Estatuet” i el Constitucional, intueixo la sotregada que patiran els grans partits serà d’importància, i en Maragall, fins i tot malgrat les seves maragallades i estigui o no al cent per cent, sempre ha sigut un esperit creatiu. Però ja ho deia una altra ment lliure, qui no s'equivoca és que mai no ha intentat fer res de nou. Aquest és potser un dels principals mals dels nostres poítics. Sempre són més del mateix. Ull viu !

12 d’octubre, cap a la feina

No és que un sigui un maníac de la feina. Més aviat sempre he pensat que hom treballa per viure i no pas a l’inrevés, però tinc el privilegi de tenir una feina que m’agrada, i treballar amb un grup de persones, a la majoria de les quals aprecio força, cosa que malauradament no pot dir tothom.

Aquesta setmana ens l’han escurçat amb l’excusa d’un 12 d’octubre, diada no sé si dir de la hispanitat o de la españolidáz. Tant se val, la veritat és que sempre m’ha fet una mica de pal aquest dia. El descobriment d’Amèrica ? Però si en Colom era català ! Ens han segrestat la història ! Pocasoltes....

De nano, li’n deien el dia de la Raza. Per cagar-s’hi. De quina raça, pensava jo ? Perquè amb això i amb la diada del Domund, se’m feia un embolic de tres parells de mitjons.

Si és per celebrar, endavant. Suposo que tothom pot celebrar el que li vingui de gust, amb l’única limitació del respecte als drets, la integritat i el respecte a la dignitat dels altres. Tenia dubtes raonables, sobre si aquest 12 d’octubre, aspectes religiosos a banda, s’ajustava a aquests principis, però ara, gràcies a Mariano, he vist la llum.

Gràcies Mariano, no podia esperar menysel nou “ vigia d’occidente”. Amb el seu video-missatge cridant a l’españolidáz, m’ha acabat d’aclarir els pocs dubtes que em quedaven. Sí és d’això que tu dius del que va aquest 12 d’octubre, em sembla que m’estimo més anar a treballar, alguna feina faré, que serà de més profit, que veure per la tele com es gasten els calers que no ens tornen, en fer desfilar els soldadets de plom, entre els quals m’hi vaig deixar la pell i els genolls, amb dos anys de segrest oficial, de servei d’armes, a un pais i una bandera, que mai van gosar de preguntar-me si eren els meus. Ara que acabo de fer els 44, potser ha arribat ja l’hora de no regalar-vos ni un dia més. O sigui que avui 12 d’octubre, jo cap a la feina.
Perdonin les molèsties.

Una rotonda amb molt perill

Darrerament, la substitució de cruïlles urbanes per rotondes ha esdevingut una mena de moda imparable. Val a dir que, amb mesura, poden resultar una solució útil per ordenar el trànsit, sempre i quan estiguin ben ubicades i s’observin mesures de seguretat. A Mollet, hi ha rotondes a totes les entrades de la ciutat. La majoria d’elles han funcionat prou bé. Però encara hi ha un punt negre : la rotonda de Can Pantiquet. Ja sé que hi ha gent que ha arribat a batejar com “la rotonda d’en Carrasco”, la situada a l’enllaç de la C-17 i el pont de l’Aiguabarreig, per la nostra insistència en denunciar les deficiències d’aquest punt, que s’ha quedat durant dies o setmanes, més de deu cop a les fosques. Ja m’està bé, si amb això hem evitat que es produeixi algun accident.

El cas és que ara estem “patint” les obres de remodelació de la rotonda de Can Pantiquet ubicada davant de la comissaria dels Mossos. Sembla bé que s’hagi suprimit la fossa que l’envoltava, perquè he vist a més d’un conductor en perill per ficar-hi una roda. Però les coses no s’estan fent bé. Aquesta rotonda, tal i com està ara, representa un greu perill d’accident. No s’han previst desguassos suficients i quan plou amb intensitat, com aquests dies, s’acaba convertint en una piscina. S’han col·locat barreres de formigó per tot arreu, sense cap mena de senyalització, i s’ha reduït al mínim l’espai de pas, fins deixar-lo en un passadís molt estret, massa estret pel tot el trànsit que suporta, sobretot a hores punta.

El més greu de tot, però, i el que venim denunciant des d’Independents per Mollet (IxM), és que aquesta rotonda de nit, és una ratonera, una trampa mortal, perquè no disposa de cap mena d’il·luminació i ni tan sols s’han col·locat, les senyals lluminoses obligades per la normativa. Així les coses, intentar trobar el forat per on s’ha de passar la rotonda esdevé una aventura massa perillosa, i només és qüestió de temps que algun conductor s’estavelli i tinguem un disgust. Tant costa fer les coses bé ? Tant l’empresa responsable de les obres, com l’Ajuntament, que hauria de fer observar el compliment de la normativa de seguretat, seran responsables si hi ha un accident. No és de rebut que segueixin mirant cap a una altra banda. No, quan hi ha vides en joc. Que en prenguin nota. Encara hi som a temps.

El Tigre

L’Ajuntament de Mollet del Vallès, s’ha sumat a la campanya de la Generalitat per a informar als ciutadans de les mesures a prendre per a evitar la proliferació del mosquit tigre, altrament conegut com a “Aedes albopictus". És una bona notícia, encara que arriba una mica tard, perquè es fa a final de temporada, quan arriben els freds i és menys problemàtica la seva aparició i sobretot perquè es podria haver fet molt més abans, quan des d’Independents per Mollet (IxM) vam denunciar el primer cas d’un ciutadà afectat per la picada d’un d’aquests mosquits al maig del 2005 i no només es va ignorar el tema, sinó que se’ns va acusar de sembrar l’alarma, dient que era impossible que el mosquit arribés fins Mollet. No us perdeu, perquè per provar que havia estat un mosquit tigre, tal i com se li va dir a l’afectat, van assegurar que calia anar al Clínic amb el mosquit en un flascó, per tal que es reconegués la veracitat de la fiblada. Si no es feia així, no hi havia tigre que valgués.

Sigui com sigui, està clar que si Mollet, i la resta de municipis de l’àrea metropolitana haguessin pres mesures llavors per a evitar la proliferació d’aquest insecte, no dic que s’hagués acabat amb aquest problema, perquè no sé que em dona que això és materialment impossible, però ben segur que hauríem contribuït tots plegats a dificultar la seva ràpida expansió.

Ara, pagant la Generalitat, sembla que ja no fa tant de mandra de posar-se a la feina i informar als ciutadans sobre quines mesures han de prendre per a evitar que es reprodueixi fàcilment i es propagui. Vés per on, això és precisament el que veníem reclamant des d’Independents per Mollet (IxM) des de fa dos anys Tant difícil era ?. Llavors algun mitjà de premsa local, es va molestar a fer uns càlculs sobre el nombre de metres que era capaç de recórrer un mosquit en un dia, per després especular sobre el nombre d’anys o dècades que podia trigar en arribar la bestiola al Vallès Oriental. Poca feina.

El cas és que ara a ningú no li sembla cap bajanada prendre unes mesures preventives, que reitero, tenint en compte que són això, preventives i informatives, haurien estat molt més útils dos anys abans. És clar que, en política sempre hi ha el que prefereix girar el cap i mirar cap a una altra banda, com si aquí no passés o no pogués passar mai res. Ja veieu com el temps posa a cadascú al seu lloc.

Si l’articulista de torn reescriurà la seva crònica a la llum de la realitat actual, ja és un altre tema. Jo aposto que no. Al cap i a la fi, la gent té molt poca memòria i l’hàbit de rectificar no és que sobri per aquestes contrades. Dels polítics responsables encara espero menys rectificacions, millor ignorar els petits, com nosaltres, per no donar-los cobertura, no sigui que creixi el suport i perillin les cadires. Mentrestant, només ens queda anar fent com els mosquits, seguir picant, i com diu aquell : si cou ... és que pica i si pica, ja sabeu, a gratar-se, que encara és gratis.

Au, salut !