Deu anys sense Urruti

Avui dimarts, 24 de maig, es compleixen deu anys de la mort en accident de trànsit de Francisco Javier González Urruticoechea, conegut per tothom com a Urruti. Aquella matinada a la ronda de Dalt de Barcelona, s’estroncava de manera tràgica la trajectòria vital d’un dels millors porters que han passat mai per Can Barça, i la d’un home estimats com a pocs per l’afició blaugrana i la de la resta d’equips on va deixar un grat record, Lengokoak, Sanse, Real Sociedad i Espanyol.

Algú pot trobar estrany aquesta anotació en aquest blog, però què hi farem, un també té els seus mites, i avui que escric aquestes línies no puc evitar una certa tristesa pensant, com hauria vibrat aquests dies en Xabier, de cor culer i realista, com un servidor, amb les victòries blaugranes i la salvació “in extremis” de la Real, i com hauria sabut transmetre el seu positivisme i la seva alegria de viure enmig d’aquestes darreres celebracions, tan desitjades.

Sempre he sentit a dir que els porters, són els únics veritables especialistes d’un equip de futbol. Sobre ells pesa a més la llegenda urbana que tots estan una mica tocats, a còpia de temperar els nervis per a afrontar els moments més decisius del partit. Possiblement, només els que hem viscut l’experiència, ni que sigui en equipets modestos, podem entreveure la resposta aquesta qüestió, i no seré ara jo qui desvetlli aquest misteri. Sigui o no veritat, no he tornat a veure un porter com en Xabier, capaç de fer-se sentir fins el mig camp amb els seus xiulets, per a ordenar la defensa i situar els seus companys en el lloc adequat, i fer-ho amb aquella mena d’autoritat, assumida de grat per tothom, amb la mateixa amb la que s’escapava, cinquanta metres fins al mig del camp, per anar a defensar un company agredit per un contrincant.

Puyal el va ascendir als altars blaugranes, a la temporada 84-85, després d’aturar aquell penalti mític de Valladolid, al minut 87 del partit, que va valer una lliga. La primera després d’onze anys de sequera, que va bolcar més als carrers de Barcelona, més d’un milió de culers, en una festa que no oblidaré mai. Encara em ressona al cap la seva veu cridant “ Urruti, t’estimo ! “. Després va arribar la final de la copa d’Europa amb l’ Steaua, on malgrat que va parar dos penaltis, no es va poder evitar la derrota, i la seva definitiva retirada dels camps, un any després, amb l’arribada de Zubi.

Però l’Urruti, que es va afincar a Barcelona, sense oblidar la seva Donosti natal, no es va retirar mai dels nostres cors. Allà hi restarà per sempre, en el racó destacat de tots aquells que ens han regalat moments feliços, i ens recorden que la vida és fugaç i juganera, com ho és el futbol, un simple joc.

Mila Esker, Xabier Urruti!

Laster Arte !