Geni i figura. Maragall s’ha despatxat avui a gust a Catalunya Ràdio, explicant la seva sortida del PSC. Declara que no és militant del PSC, des que va deixar de ser-ne President. No és que Maragall hagi sigut mai sant de la meva devoció. Potser és que sóc una mica descregut.
Malgrat això, sempre he tingut una tirada cap a les ments lliures, i una altra cosa se li podrà dir, però sí hi ha una cosa ben clara és que ha anat força a la seva. No sé si tant com hauria volgut, perquè també es va haver de menjar uns bons marrons, especialment després del tema d’en Carod a Perpinyà. En aquell moment i quan Montilla va muntar despatx estable a Palau, sense ser membre del Govern, hauria d’haver-se plantat i no baixar-se les calces després de les trucades de Ferraz i les pressions del capitans. S’ho va empassar.
Els partits, ja se sap, no en volen d’esperits lliures. Els fan més nosa que servei. Els partits volen ànimes presoneres, disciplinades i que combreguin amb el que manen les cúpules. La discrepància, és sempre perseguida com un acte de rebel·lia, com una mena de virus que s’ha de tallar abans que s’estengui i perillin les cadires. Les cadires també són una bona vacuna contra la discrepància i les ments lliures. No hi ha res més presoner que una nòmina a la menjadora i un estómac agraït.
El cas, és que no m’ha sorprès la “rajada” d’avui d’en Maragall. Perquè serà que els presidents “ jubilats” se’ls hi deixa anar la llengua amb tanta facilitat. Perquè no deien aquestes coses quan ocupaven la poltrona ? Ja s’havia despatxat a gust també fa no gaire quan va explicar, el que tots sabíem. Què al vergonyós pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, a banda de vendre’s la sobirania del que havia decidit el Parlament, s’havia pactat carregar-se al nét del poeta. Poca vergonyes. I encara hi ha alguns que van ara de sobiranistes...estem ben servits entre tant botifler amb corbata de seda italiana.
Que en Maragall recordi que Montilla va votar Bono al congrés del PSOE, i no Zapatero, tampoc em sorprèn. Quan a concepció d’Espanya, sempre han estat de la mateixa corda. No sé si el pas per Palau i les classes de català, hauran fet canviar una mica a Montilla. M’ensumo que no, però aquest és un altre tema.
Així les coses Maragall segueix encaparrat en l’aventura de crear un Partit Democràtic Europeu. Crec que li arriba un pèl tard. Sobretot i malauradament ara que ha tingut el coratge de confesar que pateix un principi d'Alzeimer. Una mala jugada del destí que espero i desitjo pugui afrontar amb l'energia que sempre l'ha caracteritzat i amb un pèl de sort. Malgrat això, no s'ha n'ha estat d'alertar que ja hi ha un bon grapat d’alcaldes interessats en el tema del PDE. Ui, què n’és de bó posant-hi la por al carrer Nicaragua ! Tenint en compte el panorama mogudet que es presenta amb “l’Estatuet” i el Constitucional, intueixo la sotregada que patiran els grans partits serà d’importància, i en Maragall, fins i tot malgrat les seves maragallades i estigui o no al cent per cent, sempre ha sigut un esperit creatiu. Però ja ho deia una altra ment lliure, qui no s'equivoca és que mai no ha intentat fer res de nou. Aquest és potser un dels principals mals dels nostres poítics. Sempre són més del mateix. Ull viu !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada