Els "Nacionales"

Ara que amb el debat de la nova llei sobre la memòria històrica, ha tornat a la primera línia de molts mitjans de comunicació, el record de la dictadura i la guerra fratricida que la va precedir, em venen basques quan sento anomenar a un dels dos bàndols del conflicte com “els nacionals”.

La meva repulsa no es refereix pas ara, en aquest context al concepte de nació. Tinc molt clar quina és la meva nació i us puc ben assegurar que no és l’espanyola. Sinó a l’ús manipulat i a les subtils connotacions que aporta aquest terme, per part del qui l’utilitza. Utilitzar-lo implica assumir com a propi la denominació que el bàndol feixista es va donar a sí mateix, com a eufemisme del que realment va ser, un moviment colpista, inspirat en els idearis del feixisme, del nacional-socialisme hitlerià, amb la traducció local del nacional-sindicalisme falangista que els hi va donar la cobertura ideològica de la que mancaven aquests xusqueros.

Diu el diccionari que l’adjectiu “nacional”, s’aplica a tot allò relatiu a una nació. Si acceptem aquesta premissa, i recordem que es parla d’una guerra civil, podríem convenir des d’aquesta òptica, que uns i altres podien considerar-se igual de “ nacionals”. O és que els republicans no eren també segons això, espanyols ? A què ve aquesta deferència ? És molt provable que es tracti d’un dels clixés incorporats a l’inconscient col·lectiu per part dels guanyadors, que a còpia de tant repetir-ho durant quatre dècades ha estat, lamentablement, assumit per moltes persones.

En qualsevol cas, i reitero, des d’aquesta òptica, la II República era tan espanyola com ho podia haver estat la monarquia, i els defensors de la legalitat, en el seu conjunt, anomenats “republicans”, no es consideraven pas a ells mateixos, d’una altra galàxia, ni d’un altre planeta, ni, amb excepció potser, d’una bona part de catalans i bascos, d’un altre país o nació.

Si sota l’eufemisme de “ nacionals “ es vol amagar el terme, ara proscrit de “nacionalistes”, i més concretament, nacionalistes espanyols, llavors el debat entra en d’altres vials que aporten noves llums. Sembla com si evitar la utilització del terme “nacionalista” , per a adjectivar al bàndol franquista, suposés topar amb un dels tabús ancestrals de la història peninsular, que encara perdura, reconèixer la mateixa existència d’aquest “nacionalisme espanyol”, el seu pes a la nostra història i el seu paper d’opressor de totes les nacions peninsulars.

Amb la cobertura d’un estat propi i tot el que comporta, els espanyolistes siguin de dretes o d’esquerres, criminalitzen ara més que mai, qualsevol expressió de les nacions peninsulars, perquè no donar-les carta de naturalesa, negar-se a acceptar la seva existència, situant-les com a elements distorsionadors de la per ells inqüestionable unitat nacional, encara que sigui per les força de les armes i de segles de repressió, és la seva millor coartada per a no haver d’acceptar la mateixa existència d’aquest nacionalisme espanyol, perquè de fer-ho, haurien d’assumir que està construït en l’opressió d’altres pobles, i haurien d’acceptar la mateixa legitimitat per defensar els seus interessos, pels seus homòlegs bascos i catalans.

Les paraules poden ser només això, paraules, però configuren i descriuen la nostra visió del món, de les coses i la nostra relació amb elles, i amb nosaltres mateixos. Diguem doncs les coses pel seu nom. Diguem-los feixistes, que és que eren aquells, o diguem-los “nacionalistes espanyols”, que en són ara els seus hereus, disfressats amb diferents colors i sota diferents sigles. Deixem-nos d’eufemismes, i de fer-los el joc. Les primeres batalles es guanyen al cap i al camp de les idees. Perquè seguir fent-los el joc ?