Fora el peatge de Mollet !

Fa trenta-cinc anys que paguem peatges a Catalunya i només uns pocs menys que suportem el pillatge del de Mollet-La Llagosta. Recentment, molts hem assistit incrèduls al circ muntat per algunes forces polítiques per apuntar-se el mèrit de la supressió d’aquesta barrera ignominiosa.

Sembla mentida com, essent aquesta una de les reivindicacions més simbòliques del nostre país estatutari, els nostres representants polítics a les Corts de Madrid, ens hagin regalat un espectacle tant penós. Esquerra Republicana, anunciant a bombo i plateret, que ja ho tenien tot lligat i que ja estava fet. Els socialistes votant en contra de crear una partida als pressupostos de l’Estat per aquest fi, i els convergents, aprofitant els vots del PP, quan governaven contraris i ara curiosament favorables, per a fer un dribbling digne d’en Ronaldinho i fer bandera del tema.

Com sigui que molts ja pentinem cabells blancs i que amb això del peatge portem catorze anys veient-les de tots colors, no podem més que convenir que alguns van tan servits de demagògia, com mancats de memòria històrica. Al que subscriu, de memòria històrica no li’n falta, de moment. Memòria per a recordar que en ZP va afirmar que rescatar peatges era “una irresponsabilitat”, que l’actual Govern de la Generalitat reconeixia que “no es plantejava la supressió de barreres sinó la flexibilització tarifària”, i que de la “Catalunya Lliure de peatges” que altres defensaven no n’hem vist encara ni l’ombra.

Els dotze milions d’eurons aprovats a Madrid, són una bona notícia, però no ens enganyem, em jugo canya i pintxo que enguany, els simples mortals seguirem, com ara, escurant-nos la butxaca per pagar el peatge. De sentències, proposicions no de llei i propostes benintencionades com aquesta, en tenim un ja un bon catàleg a botiga. I sabeu què ? Doncs que no se n’ha acomplert cap i vés per on, aquí seguim pagant. De partides als pressupostos estatals que no s’ha arribat a aplicar està el BOE ben farcit. I no sé què em dóna que, tenint en compte el “pasteleig “ amb la concessionària, aquesta també té tots els visos de quedar-se al tinter.

Alguna ment preclara, ens hauria d’explicar de què ha servit tot el treball esmerçat pel grup de treball dels peatges del Parlament de Catalunya, per a formular una proposta global de reordenació dels peatges catalans i de supressió dels més sagnants, per arribar on som ara, a aquest campi qui pugui electoralista.

Mentre els pagans seguim fent el propi, ara es treuen de la màniga les rebaixes de febrer i ens venen com la gran cosa, una gratuïtat limitada, als “ socis amb carnet” de “Tele-Atrac”, que consumeixin el producte al menys vuit vegades al mes i en dies laborables. Però quina barra ! Continua havent massa interessos en joc per a caure en temptacions oportunistes que ens allunyen d’una solució real d’aquest greuge històric.

Enmig d’aquest sidral hi ha molta gent que em pregunta com acabarà tot això. Si un ho sabés deixaria la política i muntaria un 906. Però mentre això arriba, i veient el panorama, està clar que amb aquests polítics nostres pel mig, per a la supressió del peatge de Mollet hi ha encara molta feina per fer.

Aquesta barrera només s’eliminarà el dia que alguns deixin de mirar-se el melic i els números de les enquestes i pensin una mica en el país real. Estic parlant d’una supressió total i per tothom. Tots hem pagat aquest peatge durant anys i panys. Que no ens vinguin ara amb privilegis només pels que gaudeixen de compte bancari amb “tele-atrac”. Que no ens vinguin ara amb descomptes, ni amb hores vall, ni amb Vies-T. El peatge ha de ser gratuït per a tothom i la resta són collonades.

Per disset monedes

No ens enganyaran. Per moltes campanyes mediàtiques, per molt que repeteixin fins l’esgotament la mateixa mentida, no ens faran creure que el que ha quedat del document aprovat pel noranta per cent del Parlament català, després de la traïció de convergents i socialistes, és el que desitjava el poble català.

Serà perquè pertanyo a la generació que més ha esperat per a poder pronunciar-se sobre el futur que vol per Catalunya, que em venen basques quan sento el cofoïsme dels que se’ns han venut el país. Érem massa joves per a poder opinar sobre aquell estatut de Sau del 79, negociat amb pors, farcit de renúncies i de promeses de ja anirem fent. Vint-i-set anys després, un es pregunta on és la sobirania, on és el dret d’autodeterminació.

Ens van prometre que no faltaria el suport si es feien les coses com volien, amb consens i amb respecte a la sacrosanta Constitución. Van parir un document amb el suport del noranta per cent de les forces amb representació al Parlament de Catalunya, i de què ha servit ? A les primeres de canvi, s’han oblidat del compromís d’anar units a defensar a Madrid allò que s’havia aprovat a Catalunya. Mirant-se el melic i els seus interessos particulars més que el futur del país, han abraçat sense vergonya una renúncia històrica que no oblidarem mai.

Aquests escolanets se’ns han venut el país per disset monedes. Altres, com ERC, encara s’ho miren indecisos, esperant a trobar la quadratura del cercle, per a justificar el que és injustificable. Té encaix Catalunya en aquesta Espanya que li nega el seu reconeixement com a nació? On són les promeses, on és la dignitat d’uns representants que s’abaixen les calces a les primeres de canvi ? No hem esperat vint- i –set anys, per aquest retorn al passat.

On és el reconeixement de Catalunya com a nació i el nou sistema de finançament ? Saben els catalans, quants punts dels que enlairaven els convergents com a indispensables per aprovar l’Estatut, s’han aconseguit incloure en el seu pacte de vergonya? Cap.

Com poden afirmar alguns, que això és un salt endavant per Catalunya, sense que els caigui la cara de vergonya ? Com es poden afegir a un acord, sense cap constància escrita, sense ni tant sols intentar millorar-ho, com han fet d’altres ?

Amb acords nocturns de pactes de govern futurs, alguns han passat de proposar el concert econòmic a vendre’s per un 17% de l’IRPF i una foto de portada. Això solucionarà el greuge fiscal que pateix Catalunya? Això pal·liarà el dèficit sanitari, la insuficiència inversora en infrastructures, l’espoli econòmic, la supressió dels peatges metropolitans? Per això no calia modificar l’Estatut. On són les balances fiscals, on és la bilateralitat, on són els drets i deures, on el blindatge de competències, on els drets històrics, on és la justícia catalana, on és l’encaix de Catalunya a una Espanya plural ?

Amb aquesta Espanya, que ens boicoteja, que ens amenaça amb els tancs, que ens vol massells i agenollats i no ens ha entès mai, quina esperança ens queda als que anhelem un país lliure ? Esperar vint -i- set anys més ? Hem fet les coses com ells volien, i de què ens ha servit ? Quin camí li queda a aquest poble adormit, quin referent ens queda, amb aquests partits porucs ?

Ara alguns, com Esquerra, tenen al davant una oportunitat històrica per a liderar la Catalunya de la dignitat i de la coherència. A què venen tantes llargues i tants dubtes metafísics ? Som molts els que no ens podem permetre el luxe d’esperar, ni deu, ni vint, ni quaranta anys més, per a recollir les engrunes. Senzillament, perquè molt possiblement, ja no hi serem. Si no s’ha aconseguit més, és senzillament, perquè no s’ha volgut, perquè alguns han preferit un plat de llenties a un nou futur pel seu país, perquè ja els hi va bé l’argument victimista per a seguir enredant als ciutadans amb la pastanaga del gradualisme, amb el peix al cove dels mestres del doble llenguatge, dels xusqueros del “bunquer botigueta”.

Ha passat l’hora dels partits. Caldrà tornar a sortir al carrer i la societat civil catalana haurà de fer sentir la seva veu. Som una nació i tenim dret a decidir. No ens arrabassaran ni el coratge, ni la dignitat, se’ns han venut el país, però no ens rendirem. I rescatarem de nou la tonada, per a dir : no era això, companys, no era això.

El Pont de la mandra

El Pont de la mandra, travessava el torrent Caganell al bell mig de Mollet, en el seu camí cap el riu Besòs. Era un lloc de trobada de la gent del poble, on habitualment es feia petar la xerrada, sense pretensions i sense pressa. Va desaparèixer quan el torrent es va cobrir per a formar el que avui és la Rambla de la meva ciutat.

Aquest blog que pren prestat el seu nom, vol ser una mica això. Un espai independent de trobada, d’expressió lliure i sense embuts, de reflexió i de conversa tranquil·la, on podreu llegir la meva opinió sobre els temes que em preocupen, siguin de caràcter local o general, o sobre d’altres qüestions que m’han cridat l’atenció.

Si passeu per aquest pont, espero que hi trobeu alguna cosa que us interessi. No puc prometre, ni vull, que sigui a gust de tothom...És el que hi ha, tal com raja. O sigui que si algú se sent al·ludit : espero per endavant que “molesteu les disculpes”.