Volem cinema en català !

L’anunci de la patronal de sales de cinema de convocar una jornada de vaga contra l’aplicació de la nova llei de cinema, és un anacronisme, que ens transporta a d’altres èpoques que alguns creiem ja extingides.

La foto dels sindicats CCOO i CGT firmant un acord amb la patronal per a oposar-se al doblatge de com a mínim un 50% de les pel.lícules al català, a més de ser també un anacronisme, és la prova del nou que ens demostra en què s’han convertit aquestes centrals sindicals, ara convertides en empreses de serveis domesticades a còpia de subvencions, i en d’altres èpoques a l’avanguarda de la defensa dels drets nacionals.

Que els catalans no puguem veure cinema en la llengua del país, a casa nostra, i que alguns s’escudin encara en una normativa franquista de l’any 41, és una autèntica presa de pèl i una prova ben clara de la tan esbombada persecució del castellà a Catalunya a la que s’abonen diàriament els sectors del nacionalisme espanyolista tant al Principat com al país veí. Si a la patronal i als sindicats no els importen un rave els nostres drets com a ciutadans i com a consumidors, els poders públics tenen no només el dret sinó també el deure de promoure mesures per acabar amb la imposició actual.

L’excusa de que es perdran llocs de treball i es tancaran sales és tan peregrina que no se la creuen ni ells. La realitat actual ens demostra que tan sols un 3% de les pel.lícules en exhibició, es projecten en català. Les dades de rendibilitat d’aquest escàs percentatge no poden ser mai significatives, atès que molt sovint no es trien per a doblar les pel.lícules més taquilleres, sinó d’altres amb moltes menys possibilitats de romandre una bona temporada en cartellera. A tall d’exemple, la pel.lícula més taquillera de tots els temps, “AVATAR”, és impossible veure-la en català, senzillament perquè no hi ha ni una sola còpia doblada. Algú li pot semblar que això és normal ? A Catalunya volem cinema en català. L’objectiu d’arribar a un 50% de pel-lícules doblades, no és tampoc el final del camí, però és un primer pas, per avançar en convertir-nos en un país normal.

La vaga de cinemes, potser l’hauríem de fer els espectadors. Si deixéssim d’anar unes setmanes a les sales, potser aquesta colla de “senyoritus” captarien el missatge de manera tan clara com es mereixen.