Carlota

Es diu Carlota. La vaig veure l’altre dia per Can Borrell, quan anava camí de Gallecs. Em va cridar l’atenció la seva manera de caminar. Hi duia un jerseiet blau. Vaig pensar que era sobrer, però potser sí que en feia de fred, aquell matí de diumenge.

L’acompanyava una noia que no conec, de pas més viu i decidit. De tant en tant, la noia s’esperava a que la Carlota, a qui es veu no li venia gaire de gust el passeig matiner, arribés al seu costat, o la cridava perquè s’afanyés. La Carlota se la mirava uns instants i tot seguit s’atansava fent uns saltironets molt simpàtics.

No l’havia vist mai per Mollet i la veritat es que em vaig quedar bocabadat, com crec que ho hagués fet qualsevol, quan la vaig veure passar. De seguida vaig veure que malgrat la diferència d’edat i d’altres coses, teníem quelcom en comú. Ser diferent, sortir del ramat. Pensar diferent, entre tant pensament únic, et converteix sovint en l’ovella negra. No és que em molesti, és el que hi ha. Potser per això, m’agraden tant les ovelles negres. Com tu Carlota, bonica. Com tu.