Figueres ha aprovat avui retirar el títol d’alcalde honorífic al dictador Francisco Franco, concedit l’any 1964. Ho ha fet amb el vot a favor de totes les forces polítiques de l’Ajuntament, menys el PP, que ha votat en contra. Al 2001 Mollet va ser una de les primeres ciutats catalanes, que van retirar les distincions i càrrecs honorífics atorgats al dictador durant la llarga nit del feixisme, a proposta d’un servidor, llavors regidor de l’Ajuntament, dins del grup municipal d’IC-V. Recordo les dificultats que vaig tenir per a aconseguir la documentació, les dates i els detalls que havien de servir per a acompanyar aquesta proposta, que em semblava de justícia i les cares d’extranyesa d’alguns, fins i tot dins de la mateixa formació en la que jo militava, que ignoraven aquestes qüestions.
Les quatre dècades de dictadura van deixar molt afectada la memòria comuna de molts ciutadans. Davant el patiment, molts van optar per l’amnèsia com a estratègia de defensa. Altres van optar per oblidar per tapar les seves pròpies vergonyes. Però tots sabem prou que allò que no es recorda, corre el risc de tornar-se a repetir. Mesos després de la proposta aprovada a Mollet, molts ajuntaments catalans van seguir la línia que vam marcar i van aprovar mocions similars. Encara queden alguns que no ho van fer, mai és tard, però. Com el cas de Figueres, al qual felicito des d’aquestes línies.
En la majoria dels casos, es va aconseguir un consens ple de totes les forces polítiques sobre aquesta qüestió. Un consens que només va trencar el PP, com ho ha tornat a fer ara, a Figueres, i que és molt significatiu.
Molts pensàvem que al PP, al cap dels anys, no li quedaria cap més remei que evolucionar cap a un partit de dretes a imatge dels europeus. L’innvolució cap al nacionalisme espanyol més reclacitrant, que comparteix amb Ciutadans, UpyD i de vegades també amb el PSOE, ens transporta a temps passats. Com ho fa la seva resistència a allunyar-se de la nostàlgia del franquisme, del qual històricament són hereus.
La recent amenaça de suspensió al regidor del PP de Cardedeu que havia anunciat el seu suport a una moció per a que els catalans es poguessin pronunciar sobre el dret a decidir de Catalunya, va ser també molt significativa. La negativa de Figueres a retirar les medalles i càrrecs al dictador ho és més encara.
El regidor popular de Figueres, argumentava el seu vot contrari dient que “'calia respectar les decisions preses en plenari per part dels regidors d'anteriors mandats si es volia que els següents respectessin les nostres”. Intentar situar en pla d’igualtat les decissions d’aquells ajuntament franquistes, triats a dit per la dictadura, amb els ajutaments surgits de la voluntat popular, no és tans sols prendre el pèl a la gent, és manipular a la veritat i jugar a reinventar la història com si la dictadura, la repressió i la manca absoluta de llibertats, no haguessin existit.
Per molt que ho vulgui dissimular el PP, a la que es mouen els papers, els hi surt la vena franquista. Il.legalitzar partits a Euskal Herria, per no acatar la constitució o no denunciar l´ús de la violència, resulta encara més sagnant quan veiem com d’altres que s’autonomenen “constitucionalistes” perquè els fa vergonya dir-se una altra cosa, es neguen reiteradament a condemnar la dictadura o com el cas de Figueres, a restituir la sobirania del seu consistori municipal, revocant uns acords aprovats per ordre del governador civil de l’epoca i basats en la força de les armes i la repressió policial.
Serà veritat que com es diu en castellà, “ aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.
Les quatre dècades de dictadura van deixar molt afectada la memòria comuna de molts ciutadans. Davant el patiment, molts van optar per l’amnèsia com a estratègia de defensa. Altres van optar per oblidar per tapar les seves pròpies vergonyes. Però tots sabem prou que allò que no es recorda, corre el risc de tornar-se a repetir. Mesos després de la proposta aprovada a Mollet, molts ajuntaments catalans van seguir la línia que vam marcar i van aprovar mocions similars. Encara queden alguns que no ho van fer, mai és tard, però. Com el cas de Figueres, al qual felicito des d’aquestes línies.
En la majoria dels casos, es va aconseguir un consens ple de totes les forces polítiques sobre aquesta qüestió. Un consens que només va trencar el PP, com ho ha tornat a fer ara, a Figueres, i que és molt significatiu.
Molts pensàvem que al PP, al cap dels anys, no li quedaria cap més remei que evolucionar cap a un partit de dretes a imatge dels europeus. L’innvolució cap al nacionalisme espanyol més reclacitrant, que comparteix amb Ciutadans, UpyD i de vegades també amb el PSOE, ens transporta a temps passats. Com ho fa la seva resistència a allunyar-se de la nostàlgia del franquisme, del qual històricament són hereus.
La recent amenaça de suspensió al regidor del PP de Cardedeu que havia anunciat el seu suport a una moció per a que els catalans es poguessin pronunciar sobre el dret a decidir de Catalunya, va ser també molt significativa. La negativa de Figueres a retirar les medalles i càrrecs al dictador ho és més encara.
El regidor popular de Figueres, argumentava el seu vot contrari dient que “'calia respectar les decisions preses en plenari per part dels regidors d'anteriors mandats si es volia que els següents respectessin les nostres”. Intentar situar en pla d’igualtat les decissions d’aquells ajuntament franquistes, triats a dit per la dictadura, amb els ajutaments surgits de la voluntat popular, no és tans sols prendre el pèl a la gent, és manipular a la veritat i jugar a reinventar la història com si la dictadura, la repressió i la manca absoluta de llibertats, no haguessin existit.
Per molt que ho vulgui dissimular el PP, a la que es mouen els papers, els hi surt la vena franquista. Il.legalitzar partits a Euskal Herria, per no acatar la constitució o no denunciar l´ús de la violència, resulta encara més sagnant quan veiem com d’altres que s’autonomenen “constitucionalistes” perquè els fa vergonya dir-se una altra cosa, es neguen reiteradament a condemnar la dictadura o com el cas de Figueres, a restituir la sobirania del seu consistori municipal, revocant uns acords aprovats per ordre del governador civil de l’epoca i basats en la força de les armes i la repressió policial.
Serà veritat que com es diu en castellà, “ aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada