divendres, de novembre 23, 2007

Volem Gallecs al PEIN, ja ! Tres anys sense fets i farts de paraules

Gallecs, Vallès Oriental. El Govern de la Generalitat porta tres anys marejant la perdiu. Per molt que alguns facin publicitat amb eslògans de disseny, aquí hi ha hagut massa paraules i cap fet, i no ha donat compliment al seu compromís d’incloure l’espai rural de Gallecs al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Amb l’entrada de les esquerres al Govern molts vam veure una porta oberta per a la solució d’uns dels conflictes territorials més veterans de la nostra comarca. De fet, després de l’aprovació del Pla Director de Gallecs, per part del Govern de la Generalitat a l’octubre del 2004, la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge es va comprometre a donar el pas següent: aprovar la inclusió al PEIN, d’aquestes més de 700 hectàrees, compartides entre els municipis de Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau Solità i Plegamans, Lliçà de Vall, Polinyà i Montcada, per acabar amb prop de 40 anys d’amenaces urbanístiques sobre una de les darreres planes agrícoles del sud del Vallès, però aquí seguim esperant...

No cal aquí recordar tot el treball que s’ha fet des de diferents sectors socials, ecologistes i polítics, per aturar la macrociutat de 150.000 habitants, que estava programada en aquesta zona i la instrumentalització que d’aquest contenciós s’ha fet com a moneda de canvi per a tot un reguitzell de diferents operacions urbanístiques i d’infrastructures molt variades. Des de diferents visions i diferents estratègies, aquesta lluita, mereix tenir un final que l’honori. Però la realitat és tossuda i ens diu que malgrat el desgast, les promeses i malgrat les acusacions d’uns contra d’altres, amb canvis de Govern a Palau inclosos, aquí ja han passat més de tres anys de l’aprovació del Pla Director i el més calent és a l’aigüera. La protecció de Gallecs, malgrat la constitució d’un Consorci voluntaris amb la implicació dels ajuntaments de Mollet i de Parets, continua en estat precari, pendent de la solució definitiva per la que tant s’ha lluitat des dels col·lectius, socials, veïnals, ambientals i polítics del territori: la seva inclusió al Pla d’Espais d’Interès Natural ( PEIN).

No és estrany, doncs, que em sobti el silenci dels nostres polítics, tant a nivell local com a nivell nacional. Per interessos de partit, tots semblen mirar cap a una altra banda i el que és igualment greu, no aporten cap mena d’arguments de pes per a explicar a la població que és el que està passant. Em sembla del tot injustificable la paralització durant més de tres anys d’aquest tema, del que en època electoral, tots van fer bandera com a qüestió prioritària. On són les prioritats ? Perquè després de tres anys encara no han sabut o no han volgut aprovar la inclusió de Gallecs al PEIN ?

Sembla com si les formacions polítiques del tripartit, un cop instal·lades al poder haguessin tingut un sospitós atac d’amnèsia, oblidant els seus compromisos electorals. Des del Govern estant, Conselleries com les de Medi Ambient i Habitatge i de Política Territorial, semblen tant sobrades de mandra com mancades d’eficàcia i de voluntat política, per tancar aquest contenciós històric. Alguns dels ajuntaments de zona, que van córrer per a fer-se la foto davant de l’ermita de Gallecs, no han tingut la mateixa presa per fer els deures: modificació dels seus planejaments, etc. Fins i tot les formacions de l’oposició que semblen haver-se encomanat d’aquest passotisme, i haver caigut a l’autocomplaença, no mouen ni un dit per a apretar als que manen i exigir-los el compliment dels seus compromisos. Quina colla tots plegats !

Des d’Independents per Mollet (IxM) emplacem els responsables als grups polítics del Parlament de Catalunya, als ajuntaments implicats i al Govern català, a tancar i aprovar d’una vegada per totes la inclusió dels terrenys de Gallecs al Pla d’Espais d’Interès Natural i a garantir el manteniment dels connectors biològics que garanteixin la viabilitat futura d’aquesta zona, com un dels darrers espais naturals, agrícoles i forestals, exemple del que va ser al seu dia la major part de la plana vallesana. No podem esperar més. Les amenaces encara no s’han esvaït del tot.

dimecres, de novembre 14, 2007

Una rambla a mitges

Hi havia una vegada una rambla. Havia de ser un dels eixos de vianants més importants, però només van urbanitzar la meitat i a més, la van tallar a trossos. Havia de ser un dels eixos comercials més importants de la ciutat i van deixar que s’omplís d’ETT’s i immobiliàries...convertint als pocs comerços del carrer en uns autèntics resistents. Aquest podria ser el principi d’un conte urbà, però és una història real. La història de la rambla Pompeu Fabra, del barri de Riera Seca. Una història de pedaços i d’oblits, que ja dura més d’un dècada, que ara obre una nova pàgina amb l’inici d’unes obres de remodelació més que discutibles. Però anem a pams.

Al mig de la rambla hi ha un rètol enorme que indica que els “calerons”, provenen dels fons de la Diputació de Barcelona, per a fer front als danys del tornado. És curiós, recordo molt bé, aquell matí del tornado, però no recordo cap dany important a la rambla que hagués de comportar una remodelació completa.

“Cal refer la rambla perquè les arrels dels arbres han fet malbé el paviment del tram central”, diu l’Ajuntament. Ens sobren els diners ? Hi ha carrers de Mollet, molt més afectats on no s’ha plantejat cap actuació. Fem una ullada a alguna de les voreres de Teixidores, per exemple. “L’actuació servirà per a unir tot el tram central i fer-lo més transitable”. Perquè no es va fer quan es va urbanitzar aquest tram ? Mentrestant, ens treuen la meitat dels arbres que s’hi van plantar i la meitat dels fanals que hi van col·locar, es fa impossible l’aparcament i la càrrega i descàrrega i s’engabia a veïns i botiguers durant mesos, darrera d’un tanca metàl·lica.

El tram de la rambla que va des de la plaça Sant Vicenç fins a la rotonda de Can Pantiquet, fa tretze anys que està sense acabar, sense urbanitzar. Per ell circulen cada dia centenars de ciutadans i de nens que enfilen el camí cap a les escoles properes i han de superar una autèntica carrera d’obstacles, entre el fang, els contenidors, i els vehicles mal aparcats. Als veïns i botiguers d’aquest tram se’ls hi inunden les porteries i els locals cada cop que plou fort, perquè la vorera està mal feta i les clavegueres no funcionen prou bé. Si ens sobren els calers, perquè s’ha oblidat i es continua oblidant, aquest tram durant tants anys ? No seria més lògic acabar primer, o fer una urbanització senzilla al tram que ens falta i que ens és més necessari ? Perquè es paga una mateixa obra dos cops, mentre es deixa la rambla a mitges durant tants anys ? Perquè no fem les coses ben fetes, ni que sigui per variar ? No anem pas bé.

dimecres, de novembre 07, 2007

Els "Nacionales"

Ara que amb el debat de la nova llei sobre la memòria històrica, ha tornat a la primera línia de molts mitjans de comunicació, el record de la dictadura i la guerra fratricida que la va precedir, em venen basques quan sento anomenar a un dels dos bàndols del conflicte com “els nacionals”.

La meva repulsa no es refereix pas ara, en aquest context al concepte de nació. Tinc molt clar quina és la meva nació i us puc ben assegurar que no és l’espanyola. Sinó a l’ús manipulat i a les subtils connotacions que aporta aquest terme, per part del qui l’utilitza. Utilitzar-lo implica assumir com a propi la denominació que el bàndol feixista es va donar a sí mateix, com a eufemisme del que realment va ser, un moviment colpista, inspirat en els idearis del feixisme, del nacional-socialisme hitlerià, amb la traducció local del nacional-sindicalisme falangista que els hi va donar la cobertura ideològica de la que mancaven aquests xusqueros.

Diu el diccionari que l’adjectiu “nacional”, s’aplica a tot allò relatiu a una nació. Si acceptem aquesta premissa, i recordem que es parla d’una guerra civil, podríem convenir des d’aquesta òptica, que uns i altres podien considerar-se igual de “ nacionals”. O és que els republicans no eren també segons això, espanyols ? A què ve aquesta deferència ? És molt provable que es tracti d’un dels clixés incorporats a l’inconscient col·lectiu per part dels guanyadors, que a còpia de tant repetir-ho durant quatre dècades ha estat, lamentablement, assumit per moltes persones.

En qualsevol cas, i reitero, des d’aquesta òptica, la II República era tan espanyola com ho podia haver estat la monarquia, i els defensors de la legalitat, en el seu conjunt, anomenats “republicans”, no es consideraven pas a ells mateixos, d’una altra galàxia, ni d’un altre planeta, ni, amb excepció potser, d’una bona part de catalans i bascos, d’un altre país o nació.

Si sota l’eufemisme de “ nacionals “ es vol amagar el terme, ara proscrit de “nacionalistes”, i més concretament, nacionalistes espanyols, llavors el debat entra en d’altres vials que aporten noves llums. Sembla com si evitar la utilització del terme “nacionalista” , per a adjectivar al bàndol franquista, suposés topar amb un dels tabús ancestrals de la història peninsular, que encara perdura, reconèixer la mateixa existència d’aquest “nacionalisme espanyol”, el seu pes a la nostra història i el seu paper d’opressor de totes les nacions peninsulars.

Amb la cobertura d’un estat propi i tot el que comporta, els espanyolistes siguin de dretes o d’esquerres, criminalitzen ara més que mai, qualsevol expressió de les nacions peninsulars, perquè no donar-les carta de naturalesa, negar-se a acceptar la seva existència, situant-les com a elements distorsionadors de la per ells inqüestionable unitat nacional, encara que sigui per les força de les armes i de segles de repressió, és la seva millor coartada per a no haver d’acceptar la mateixa existència d’aquest nacionalisme espanyol, perquè de fer-ho, haurien d’assumir que està construït en l’opressió d’altres pobles, i haurien d’acceptar la mateixa legitimitat per defensar els seus interessos, pels seus homòlegs bascos i catalans.

Les paraules poden ser només això, paraules, però configuren i descriuen la nostra visió del món, de les coses i la nostra relació amb elles, i amb nosaltres mateixos. Diguem doncs les coses pel seu nom. Diguem-los feixistes, que és que eren aquells, o diguem-los “nacionalistes espanyols”, que en són ara els seus hereus, disfressats amb diferents colors i sota diferents sigles. Deixem-nos d’eufemismes, i de fer-los el joc. Les primeres batalles es guanyen al cap i al camp de les idees. Perquè seguir fent-los el joc ?