Innocentada del Govern: El Peatge de Mollet " Gratuït " amb el Tele-Atrac !

Martí i Pol i l'esnobisme poètic

Josep Serra i Busquets, Jaume Creus, Enric Casassas, Gaspar Jaén i Urban, Maria Mercè Marçal, Marc Granell, David Jou, Josep Plana i Aspachs, Eduard Sanahuja, Salvador Jàfer, Vinyet Panyella, Antoni Puigverd, Cèlia Sànchez-Mústic, Josep Ramon Guillén, Ponç Pons, Antoni Tàpies Barba, Perejaume, Manel Rodríguez-Castelló, Enric Sòria, Manuel Castaño, Ramon Dachs, Carles Duarte, Ramon Guillem, Albert Roig, Encarna Sant-Celoni, Carles Sanuy, Andreu Vidal, Xavier Lloveras, Victor Obiols, Rafael Vallbona, Josep Ballester, David Castillo, Jordi Cornudella, Susanna Rafart, Jaume Subirana, Carles Torner, Isidre Martínez, Francesc Rodrigo, Vicenç Llorca, Arnau Pons, Margalida Pons, Pau Joan Hernández, Sebastià Alzamora, Lluís Calvo, Carles Camps Mundó, Josep Civit, Lluís Figuerola, Carles Hac Mor, Jordi Julià, Carme Meix, Albert Mestres, Dolors Miquel, Josep Ramon Roig, Ramon Trias, Jordi Xandri, Alfons Garcia...

Sense necessitat de rescatar antologies, el panorama català s’enriqueix magníficament, dia a dia amb l’aparició de nous valors poètics. Tanmateix, sembla un malson veure com alguns volen esprémer i instrumentalitzar Martí i Pol, fins l’esgotament.

Te’l fan sortir als discursos oficials d’institucions, partits i sindicats, concerts, felicitacions de Nadal, -enguany n’he rebut vuit amb poemes de MiP-, discos, dedicatòries de llibres, premis literaris, bodes, batejos i comunions, fins i tot als sepelis...

No tinc res en contra del mestre de Roda. Ans al contrari, m’encanta l’obra de Martí i Pol, però en fastigueja aquesta monomania amb la que particulars i sobretot institucions l’utilitzen com a fetitxe d’un nou esnobisme cultural, com si fos el cocodril d’ d’una coneguda marca comercial. Obrim les finestres, respirem la nova poesia !
Segur que en Miquel estaria d'acord.

Que no ens la tallin ! No a la mort de Ràdio 4 i TVE – Catalunya

Avui es compleixen trenta anys de les primeres emissions en català de Ràdio 4. Aquesta emissora pública i el centre territorial de TVE a Sant Cugat, han jugat des de la recuperació de la democràcia, un paper fonamental en la normalització de la llengua i cultura catalanes, com a serveis públics pioners en aquest compromís, i han contribuint de manera important a la recuperació i promoció de la riquesa cultural i lingüística del nostre país.

Coincidint amb aquesta celebració i a manera de pervers regal, el Govern socialista vol aplicar l’eutanàsia comunicativa, aplicant el pla que la SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones Industriales) i RTVE van parir a l’efecte d’aconseguir un presumpte sanejament que passa segons aquestes ments preclares, pel tancament de Ràdio 4 i la reducció substancial de la programació i la informació en català al centre de TVE de Sant Cugat del Vallès, mantenint només una minsa i testimonial desconnexió de 20 minuts diaris. Aquesta decisió comporta també la pèrdua de tots els programes i informatius en català que actualment, s’emeten cada vespre per TVE2 i transformarà totes les emissores de RNE en simples delegacions, suprimint fins i tot les desconnexions que venia fent Ràdio 5 a Lleida, Tarragona i Girona.

Decisions com aquestes, nascudes des del més tronat uniformisme centralista del que a l’igual que el PP, també fa gala el PSOE, no fan més que accentuar una pèrdua de pes substancial de l’ús del català en el marc audiovisual de Catalunya, que ve de lluny, si observem per exemple, com la programació de TVE en la nostra llengua, ha anat passant les 1340 hores l’any 1998 a les 903 de l’any 2003, com han desaparegut sense rastre, les desconnexions en català dels informatius de cadenes privades com Antena 3 i Tele 5 o com amb l’entrada de la TDT, la proporció de l’oferta en català, queda de nou relegada a la categoria de fet testimonial.

No deixa de ser curiós que d’una banda, aquest Govern de l’Estat, tan abanderat de l’Espanya plural opti per renunciar a garantir i promoure el pluralisme lingüístic en les emissions dels mitjans públics, obviant un dels drets fonamentals i que de l’altra, els profetes de l’apocalipsi del bilingüisme a casa nostra, la pijo-intelectualitat política i cultural, mantinguin un silenci tan sepulcral en aquest tema.

Per si no en tinguéssim prou, la proposta de la SEPI i de la direcció de RTVE, ignora descaradament la recomanació de l'informe del comitè d'experts per a la reforma dels mitjans públics estatals, que no tan sols no apuntava de cap manera el tancament de Ràdio 4 o la miniaturització de TVE- Catalunya, sinó que apostava per la seva continuïtat i potenciació. Es fonamenta en criteris econòmics i d’audiència molt qüestionables, ignorant que Ràdio 4 emet sense publicitat i obviant que a més de la rendibilitat econòmica, cal també contemplar el criteri de rendibilitat social, quan es parla d’un servei públic.

Així, mentre es mantenen sense que es ruboritzi ningú, sous milionaris per programes escombraria a megastars, l’estela dels quals sovint no dura ni quatre programes, o mentre es contracten programes a productores privades, pel triple del que costaria la realització amb mitjans propis, prop de 400 professionals, malgrat el seu esforç i la seva capacitat, es veuen abocats a la regulació d’ocupació, a la mobilitat geogràfica forçosa o directament a l’atur.

El ple de l’Ajuntament de Mollet, va aprovar el març passat una moció d’Independents per Mollet (IxM) que reclamava la continuïtat de Ràdio 4 i de les emissions en català del centre territorial de TVE de Sant Cugat del Vallès i instava al Govern i als partits catalans a oposar-se al seu tancament. Amb tot el que està caient, ja estan fent tard els polítics catalans, col·locats a la poltrona, però bastant descol·locats pel que es refereix a complir les promeses de suport que van fer davant els treballadors d’aquests mitjans, per mullar-se, donar la talla i evitar la consumació d’aquesta tragèdia. Es pensen quedar creuats de braços, mirant cap a una altra banda ? Si els queda vergonya, ja cal que s’afanyin!

Els “fills de la polla roja” ( I )

Fa temps que em rondava el cap escriure sobre això. Mollet, com a totes les ciutats que han estat pobles fins fa no gaire, pateix encara algunes rèmores que dificulten la seva maduració com a ciutat. No em refereixo ara a qüestions urbanístiques ni econòmiques. Em refereixo a quelcom més terrenal, a la persistència d’elements i conductes sectàries, de clan o de grup, heretades de fa temps, de quan Mollet era un poblet i de quan quatre famílies feien, desfeien, decidien qui queia en gràcia o desgràcia i es jugaven als daus l’esdevenir del poble.

Enceto aquí una sèrie “d’irreflexions bíliques”, sense cap pretensió salvadora més que intentar explicar el que crec és una de les darreres barreres que Mollet ha de salvar, per a convertir-se en una ciutat que miri amb altres ulls el seu futur. Els” fills de la polla roja”, em refereixo a la gallina, no sigueu malpensats, no és una teoria de la conspiració, ni tan sols arriba a això, és la crònica d’un mal estès, la història d’una pobresa de mires, la d’aquells que amb diferents noms, s’han cregut amb el dret de dir qui són els elegits, les falses elits, els llepaculs d’un sistema que ja toca a l’extinció, que han tingut la ciutat encotillada, en un “corsé” tan estret com el seu intel·lecte, no fos que se’ls hi escapés de les mans. És en síntesi, la crònica de les crostes de la mediocritat.

¡ Hasta nunca, Pinocho !

S’ha mort en Pinochet. Quina pena, un dictador sanguinari menys. Només em sap greu que no hagi tingut temps d’asseure’s al judici dels seus crims. Aquest titella feixista, col·locat al poder per l’oligarquia xilena amb l’empara dels seus amics de la CIA, per acabar amb el somni del Xile democràtic i socialista que tot just començava amb Allende.

Pinochet ha evitat la justícia humana, ha enganyat el seu propi fisc nacional, amb la seva fortuna personal en or de l’Estat col·locada a bancs d’arreu del món, però no ha pogut escapar de la mare natura. Vés per on, no em fa cap pena. No puc dir que descansi en pau. Diria mentida. En Pere Boter se te’n porti a tu i a tots els dictadors !

Som una "noció"

Em sembla patètica la polèmica que s’ha originat a cal Montilla, pel tema de les banderes. El fet que la bandera d’un país no pugui onejar en solitari a casa seva, només passa a les colònies. I és que ho pintin com ho pintin, encara som una mena de país ocupat, menor d’edat, sense tots els drets que ens calen. Un país sota la tutela d’un Estat que es nega a reconèixer la nostra existència, amb uns governants submisos al poder colonial i encantats amb ell. Ens diuen i ens repeteixen que les lleis s’han de complir. Les injustes i opressores, també ?

Encara està vigent el Decret de Nova Planta ?

Dont' let me down. La versió original