dimarts, de desembre 12, 2006

Que no ens la tallin ! No a la mort de Ràdio 4 i TVE – Catalunya

Avui es compleixen trenta anys de les primeres emissions en català de Ràdio 4. Aquesta emissora pública i el centre territorial de TVE a Sant Cugat, han jugat des de la recuperació de la democràcia, un paper fonamental en la normalització de la llengua i cultura catalanes, com a serveis públics pioners en aquest compromís, i han contribuint de manera important a la recuperació i promoció de la riquesa cultural i lingüística del nostre país.

Coincidint amb aquesta celebració i a manera de pervers regal, el Govern socialista vol aplicar l’eutanàsia comunicativa, aplicant el pla que la SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones Industriales) i RTVE van parir a l’efecte d’aconseguir un presumpte sanejament que passa segons aquestes ments preclares, pel tancament de Ràdio 4 i la reducció substancial de la programació i la informació en català al centre de TVE de Sant Cugat del Vallès, mantenint només una minsa i testimonial desconnexió de 20 minuts diaris. Aquesta decisió comporta també la pèrdua de tots els programes i informatius en català que actualment, s’emeten cada vespre per TVE2 i transformarà totes les emissores de RNE en simples delegacions, suprimint fins i tot les desconnexions que venia fent Ràdio 5 a Lleida, Tarragona i Girona.

Decisions com aquestes, nascudes des del més tronat uniformisme centralista del que a l’igual que el PP, també fa gala el PSOE, no fan més que accentuar una pèrdua de pes substancial de l’ús del català en el marc audiovisual de Catalunya, que ve de lluny, si observem per exemple, com la programació de TVE en la nostra llengua, ha anat passant les 1340 hores l’any 1998 a les 903 de l’any 2003, com han desaparegut sense rastre, les desconnexions en català dels informatius de cadenes privades com Antena 3 i Tele 5 o com amb l’entrada de la TDT, la proporció de l’oferta en català, queda de nou relegada a la categoria de fet testimonial.

No deixa de ser curiós que d’una banda, aquest Govern de l’Estat, tan abanderat de l’Espanya plural opti per renunciar a garantir i promoure el pluralisme lingüístic en les emissions dels mitjans públics, obviant un dels drets fonamentals i que de l’altra, els profetes de l’apocalipsi del bilingüisme a casa nostra, la pijo-intelectualitat política i cultural, mantinguin un silenci tan sepulcral en aquest tema.

Per si no en tinguéssim prou, la proposta de la SEPI i de la direcció de RTVE, ignora descaradament la recomanació de l'informe del comitè d'experts per a la reforma dels mitjans públics estatals, que no tan sols no apuntava de cap manera el tancament de Ràdio 4 o la miniaturització de TVE- Catalunya, sinó que apostava per la seva continuïtat i potenciació. Es fonamenta en criteris econòmics i d’audiència molt qüestionables, ignorant que Ràdio 4 emet sense publicitat i obviant que a més de la rendibilitat econòmica, cal també contemplar el criteri de rendibilitat social, quan es parla d’un servei públic.

Així, mentre es mantenen sense que es ruboritzi ningú, sous milionaris per programes escombraria a megastars, l’estela dels quals sovint no dura ni quatre programes, o mentre es contracten programes a productores privades, pel triple del que costaria la realització amb mitjans propis, prop de 400 professionals, malgrat el seu esforç i la seva capacitat, es veuen abocats a la regulació d’ocupació, a la mobilitat geogràfica forçosa o directament a l’atur.

El ple de l’Ajuntament de Mollet, va aprovar el març passat una moció d’Independents per Mollet (IxM) que reclamava la continuïtat de Ràdio 4 i de les emissions en català del centre territorial de TVE de Sant Cugat del Vallès i instava al Govern i als partits catalans a oposar-se al seu tancament. Amb tot el que està caient, ja estan fent tard els polítics catalans, col·locats a la poltrona, però bastant descol·locats pel que es refereix a complir les promeses de suport que van fer davant els treballadors d’aquests mitjans, per mullar-se, donar la talla i evitar la consumació d’aquesta tragèdia. Es pensen quedar creuats de braços, mirant cap a una altra banda ? Si els queda vergonya, ja cal que s’afanyin!