dissabte, de febrer 25, 2006

Per disset monedes

No ens enganyaran. Per moltes campanyes mediàtiques, per molt que repeteixin fins l’esgotament la mateixa mentida, no ens faran creure que el que ha quedat del document aprovat pel noranta per cent del Parlament català, després de la traïció de convergents i socialistes, és el que desitjava el poble català.

Serà perquè pertanyo a la generació que més ha esperat per a poder pronunciar-se sobre el futur que vol per Catalunya, que em venen basques quan sento el cofoïsme dels que se’ns han venut el país. Érem massa joves per a poder opinar sobre aquell estatut de Sau del 79, negociat amb pors, farcit de renúncies i de promeses de ja anirem fent. Vint-i-set anys després, un es pregunta on és la sobirania, on és el dret d’autodeterminació.

Ens van prometre que no faltaria el suport si es feien les coses com volien, amb consens i amb respecte a la sacrosanta Constitución. Van parir un document amb el suport del noranta per cent de les forces amb representació al Parlament de Catalunya, i de què ha servit ? A les primeres de canvi, s’han oblidat del compromís d’anar units a defensar a Madrid allò que s’havia aprovat a Catalunya. Mirant-se el melic i els seus interessos particulars més que el futur del país, han abraçat sense vergonya una renúncia històrica que no oblidarem mai.

Aquests escolanets se’ns han venut el país per disset monedes. Altres, com ERC, encara s’ho miren indecisos, esperant a trobar la quadratura del cercle, per a justificar el que és injustificable. Té encaix Catalunya en aquesta Espanya que li nega el seu reconeixement com a nació? On són les promeses, on és la dignitat d’uns representants que s’abaixen les calces a les primeres de canvi ? No hem esperat vint- i –set anys, per aquest retorn al passat.

On és el reconeixement de Catalunya com a nació i el nou sistema de finançament ? Saben els catalans, quants punts dels que enlairaven els convergents com a indispensables per aprovar l’Estatut, s’han aconseguit incloure en el seu pacte de vergonya? Cap.

Com poden afirmar alguns, que això és un salt endavant per Catalunya, sense que els caigui la cara de vergonya ? Com es poden afegir a un acord, sense cap constància escrita, sense ni tant sols intentar millorar-ho, com han fet d’altres ?

Amb acords nocturns de pactes de govern futurs, alguns han passat de proposar el concert econòmic a vendre’s per un 17% de l’IRPF i una foto de portada. Això solucionarà el greuge fiscal que pateix Catalunya? Això pal·liarà el dèficit sanitari, la insuficiència inversora en infrastructures, l’espoli econòmic, la supressió dels peatges metropolitans? Per això no calia modificar l’Estatut. On són les balances fiscals, on és la bilateralitat, on són els drets i deures, on el blindatge de competències, on els drets històrics, on és la justícia catalana, on és l’encaix de Catalunya a una Espanya plural ?

Amb aquesta Espanya, que ens boicoteja, que ens amenaça amb els tancs, que ens vol massells i agenollats i no ens ha entès mai, quina esperança ens queda als que anhelem un país lliure ? Esperar vint -i- set anys més ? Hem fet les coses com ells volien, i de què ens ha servit ? Quin camí li queda a aquest poble adormit, quin referent ens queda, amb aquests partits porucs ?

Ara alguns, com Esquerra, tenen al davant una oportunitat històrica per a liderar la Catalunya de la dignitat i de la coherència. A què venen tantes llargues i tants dubtes metafísics ? Som molts els que no ens podem permetre el luxe d’esperar, ni deu, ni vint, ni quaranta anys més, per a recollir les engrunes. Senzillament, perquè molt possiblement, ja no hi serem. Si no s’ha aconseguit més, és senzillament, perquè no s’ha volgut, perquè alguns han preferit un plat de llenties a un nou futur pel seu país, perquè ja els hi va bé l’argument victimista per a seguir enredant als ciutadans amb la pastanaga del gradualisme, amb el peix al cove dels mestres del doble llenguatge, dels xusqueros del “bunquer botigueta”.

Ha passat l’hora dels partits. Caldrà tornar a sortir al carrer i la societat civil catalana haurà de fer sentir la seva veu. Som una nació i tenim dret a decidir. No ens arrabassaran ni el coratge, ni la dignitat, se’ns han venut el país, però no ens rendirem. I rescatarem de nou la tonada, per a dir : no era això, companys, no era això.