La nova composició del Govern de les Espanyes, ha donat de sí moltes lectures polítiques diferents. Particularment, la composició del Consell de Ministres espanyol no em treu gaire la son. No sé què em dona que als catalans ens tocarà patir fet i fet, governi qui ens governi, fins que ens treiem la son de les orelles i assumim que hem arribat a la majoria d’edat i volem ser un poble lliure.De totes maneres, i com algunes persones m’ho han demanat, no em puc estar de fer alguns comentaris al respecte. Ja sabeu que em costa poc. La primera cosa que em ve al cap és que en ZP s’ha passat pel folre el suport que la majoria dels catalans van donar a les llistes socialistes a Catalunya. Un suport que va ser decissiu i que va propiciar el coixí suficient de diputats per a que ara, fos investit president en segona volta i amb la majoria simple de la càmera.
Dos ministeris, en el conjunt del Govern, no es corresponen amb el paper que ha jugat el PSC-PSOE a les darreres eleccions. Això està ben clar. I les àrees atorgades pel senyor Rodríguez, la de Defensa i la de Treball, en el context actual, són un regal més aviat enverinat, que apunta alguns indicis sobre el que ens espera aquesta legislatura. Vaja, que el PSOE deriva cap a la dreta per situar-se més al centre, que la proposta federalista i de l’Espanya plural és definitivament arraconada i que els catalans ho tenim magre, perquè sembla que som més útils per a esgarrapar vots a les Espanyes, a base de putejar-nos per lluir el seu espanyolisme, que pel paper que podem jugar com a motor d’un canvi de concepció de l’Estat.
En ZP ha fet la tria d’aquests dos ministeris més pensant en les seves lleialtats personals que en l’experiència de gestió. D’això se’n diu pensar abans en ell mateix que en el bé comú. Vaja, tot el contrari del que se suposa que hauria de fer el responsable d’un govern. La Carme Chacón i el Celestino Corbacho, estan més a prop d’un PSOE català que d’un PSC independent. I tot i que caldrà veure com s’ho maneguen en aquests ministeris, no semblen tenir, fora de la propaganda de la potenciació del paper de les dones i tota aquesta història, el perfil més adequat per afrontar possibles situacions de crisi. Sobretot pel que fa a la titular de Defensa.
A mí, que el responsable d’enviar-nos els tancs a Catalunya en cas que un dia ens despertem sobiranistes, sigui una dona, més ben igual. Estèticament, pot estar bé, però us asseguro que si es cau en excessos autoritaris per a vèncer la tentació de fer sentir qui mana, pot ser fins i tot pitjor. Recordeu si no, a Mrs Tatcher.
Ja sabeu que jo sóc dels que sommia per a Catalunya un Estat propi. En aquesta línia podria estalviar-me tota aquesta reflexió i deixar anar un “Ja s’ho faran !”. Però posats a jugar, juguem-hi. Posats a triar, hi ha a Catalunya moltes més dones amb capacitat de gestió i habilitats per a la gestió d’àrees difícils i de situacions de crisi. Jo ho tinc molt clar. Posats a triar i pensant en la gestió i no en la gesticulació, hauria apostat per la Montserrat Tura. El seu paper a una Conselleria de segona filera no la fa “justícia”, enteneu-me el doble sentit. I tot i que em sembla una putada haver de cedir un membre del Govern català a un Govern espanyol que ja ha demostrat que no ens estima gaire, crec que la seva capacitat experiència i capacitat de treball l’avalen sobradament. No és que no hagi tingut i tingui diferències amb la seva manera de fer i amb les decissions que ha hagut de prendre, que les tinc. Però, creiu-me, posades als dos plats de la balança, entre la Chacón i la Tura, no hi ha color.
Les lluites internes dels partits són cainites. Ho sé per experiència pròpia i ho he patit en les meves carns. Els partits tradicionals no posen en primer lloc el bé del pais, sinò allò que permet perpetuar-se al poder a determinades èlits apoltronades. L’ostracisme que està patint la Montse Tura al sí del Govern català no està justificat. És com quan el Cruyff s’entestava en fer jugar al seu fill en lloc de donar minuts a d’altres promeses de la pedrera. Jo sempre he estat un “cruffista” malaltís, però no patiu, encara no he perdut del tot el senderi.
La Montserrat Tura es mereix ser ministra. Mantenir-la aquí enllaunada esperant que s’avorreixi, és un luxe que un govern com el de la Moncloa, no s’hauria de permetre. Digueu-li passió molletana, però és així, perquè com diuen en castellà, “lo cortés no quita lo valiente”.
9 comentaris:
Lo fotut del tema és que tens raó i els que no som votants dels socialistes, som els únics que podem dir això sense complexos. I això que a la Tura li vam fotre molta canya quan estava a Mollet.Però la gent mediocre vol gent mediocre al seu voltant i no gent que els faci sombra.
De vegades crec que si els electors sabessin com funcionen realment els partits als que voten, participarien encara menys del que ho fan. Aquesta és una de les excuses que fa servir els aparells dels grans partits i fins i tot els sectors més crítics per a optar per amagar-ho tot.
Potser ja ha arribat el moment que les coses canviin i alguns quedin retratats.Potser ja ha arribat el moment que la gent digui " prou ".
Alguns ja ho vam fer fa algun temps, quan ens vam negar a combregar amb rodes de molí.
Gràcies pel teu comentari.
¿Pero la Chacón es del PSC o del PSOE? Porque aquí en Catalunya no ha dado un palo al agua.
En ZP no es tonto tal i com el pinten....l'ala rancio-española del PSC ja té les regnes del partit, els falta "jubilar" el Castells que darrerament ja els comença a donar pel sac i la Montse que la tenen calladeta en segona fila no fos cas que molestés.
ara ens toca combregar amb la Chapón i amb l'espanyolista del Corbacho, que ja posats, en immigració no suposa cap diferència amb els postulats peperos.
Jo penso que els 4 catalanets que queden al PSOE-(Psc) tenen els dies contats, ara es temps de Zaragozas, Icetas, Chacones, de Madres y maridos, Corbachos y tota la caterva española qe fins ara havia estat arrecerada al PSC a l'espera del seu moment.
Però el problema no acaba essent aquest, el problema és que no hi ha opció alternativa organitzada, per una banda E(rc?) venuda a la poltrona i amb unes lluites internes que no presagien res de bo i per l'altre els chikilicuatres convergents, que no se sap si ballen el maikeljason (autonomisme) o el crusaito (sobiranisme).
Mentrestant, el país, la seva consciència i la paciència de molts de nosaltres, se n'ha anat a prendre vent.
Païs de mesells.
La Tura està prenent la seva propia medecina. Ha estat molts anys donant cops de colze, imposant la dictaTura, i ara l'hi fan "justicia". I si l'estimeu tant, feu-vos sociates i treballeu per ella.
Anem a pams.
Que jo sàpiga la Chacón, té carnet del PSC.Ara bé, llevat d'un breu temps de regidora, quasi tota la feina l'ha feta a Madrid. I de fet, el pes que ara té a l'aparell del PSC, es deu al forat que s'ha fet al del PSOE.
Els socialistes tenen tot el dret a organitzar-se com els roti. És cosa d'ells. Ara bé, el que jo critico, és que com passa massa sovint a tot arreu, no es valora el treball de base. I pel damunt de la gent que treballa a l'organització i als grups municipals dels partits, que són els que al final aguanten el tipus i donen la cara quan les coses van mal dades, es vagi a buscar als " col.leguetes" de torn, als enxufats i als que fan el paripé, quan s'han de fer les llistes o quan s'ha de pensar en distribuir responsabilitats de pes.
Com volen que la gent militi als partits, si sempre els passen per sobre els coneguts o els amiguets dels que manen, en lloc de donar oportunitats a la gent que s'ho curra, i que es creu el projecte ?
La terra ha de ser per qui se la treballa. Però en política partidària, sembla més aviat que la terra és per qui es "treballa" als manaires de torn.
I creieu-me, aquest tema no és exclusiu del PSOE, passa a tots els partits. Es promociona als " trepes" i molta gent vàlida, acaba sense il.lusió, marxant a casa.
És una llàstima que afebleix tot el sistema " democràtic". Si és que podem anomenar-lo així.
Et veig una mica pessimista, Bandoler. La veritat és que coincideixo totalment amb la teva anàlisi, ho tenim magre amb aquest panorama. Però de més verdes en maduren…
Al marge dels grans partits, que ja estem veient que tenen una capacitat d’enganyar i desil.lusionar la gent, il.limitada, no podem oblidar que cada cop hi ha més gent que està prenent consciència de tot plegat. Alguns moviments de la societat civil, així podrien indicar-ho. Tot i que quan repasses els resultats electorals de les darreres espanyoles, t’esgarrifes… amb tot el que ens ha plogut, i no d’aigua precisament!!
Malgrat això, no ens podem rendir. És el que alguns voldrien. S’acosten anys més durs, de crisi econòmica i de moguda política. La gent, ara per ara, està molt apalancada, però quan comencin a venir més magres, i vindran, ja veurem què passa.
Lurdes, respecto la teva opinió i t’agraeixo el teu comentari, però crec que, diferències al marge, és bo reconèixer la vàlua de les persones independentment que siguin o no de la nostra línia ideològica. La Montse Tura no necessita que jo ni ningú la defensi, ja ho fa ella soleta, però a mí em sembla que té més talla política que la Chacón i que a més, ha treballat molt més i de valent, defensant el projecte del seu partit, que com ja saps, no és el meu. A mí em sembla que no és lògic, ni just, que els seus propis companys, no li reconeguin aquest fet, ni la seva capacitat de treball. Això no és bo per la política.
He estat a l’oposició i també he compartit govern amb ella a Mollet. Crec que parlo amb prou coneixement de causa, tant per les coses en què hem estat d’acord, com per les que hem tingut discrepàncies. La vida política de Mollet ha estat i en certa manera continua estant encara, massa condicionada per les diferències i els interessos personals. Això ha suposat per la ciutat la pèrdua d’un gran capital humà que hauria pogut aportar coses molt interessants per millorar Mollet. És hora de canviar-ho.
Cadascú és lliure de prendre les seves decisions personals i s’han de respectar. Però curiosament, molts dels que conviden a d’altres a entrar als socialistes, acaben ells mateixos per fer-ho.Et podria donar alguns noms coneguts de persones amb aquesta actitud, que van acabar demanant el vot pel PSC a les eleccions catalanes i a les espanyoles. Algun fins i tot, després d’apadrinar una coalició d’oposició a la Tura. Ja veus les voltes que dona la vida. No sé si serà el teu cas.
El meu, et puc assegurar que no ho és.
Lurdes, respecto la teva opinió i t’agraeixo el teu comentari, però crec que, diferències al marge, és bo reconèixer la vàlua de les persones independentment que siguin o no de la nostra línia ideològica. La Montse Tura no necessita que jo ni ningú la defensi, ja ho fa ella soleta, però a mí em sembla que té més talla política que la Chacón i que a més, ha treballat molt més i de valent, defensant el projecte del seu partit, que com ja saps, no és el meu. A mí em sembla que no és lògic, ni just, que els seus propis companys, no li reconeguin aquest fet, ni la seva capacitat de treball. Això no és bo per la política.
He estat a l’oposició i també he compartit govern amb ella a Mollet. Crec que parlo amb prou coneixement de causa, tant per les coses en què hem estat d’acord, com per les que hem tingut discrepàncies. La vida política de Mollet ha estat i en certa manera continua estant encara, massa condicionada per les diferències i els interessos personals. Això ha suposat per la ciutat la pèrdua d’un gran capital humà que hauria pogut aportar coses molt interessants per millorar Mollet. És hora de canviar-ho.
Cadascú és lliure de prendre les seves decisions personals i s’han de respectar. Però curiosament, molts dels que conviden a d’altres a entrar als socialistes, acaben ells mateixos per fer-ho.Et podria donar alguns noms coneguts de persones amb aquesta actitud, que van acabar demanant el vot pel PSC a les eleccions catalanes i a les espanyoles. Algun fins i tot, després d’apadrinar una coalició d’oposició a la Tura. Ja veus les voltes que dona la vida. No sé si serà el teu cas.
El meu, et puc assegurar que no ho és.
Publica un comentari a l'entrada