Aturem l'empresonament d'en Franki !

El 2004 en Francesc, "Franki", un jove de Terrassa de 28 anys, era acusat d'ultratges a la bandera espanyola, d'atemptat a l'autoritat i de desordre públic. Va ser sentenciar a dos anys i set mesos de presó.

Em faig ressó de la campanya que s'ha posat en marxa per aturar el seu empresonament, perquè crec que aquest és un dels exemples que ens mostren com grinyola aquest suposat " Estat de dret", i com s'acarnissa contra els joves que afortunadament, encara mantenen viu el seu esperit rebel. Ningú no mereix anar a presó per despenjar o per cremar una bandera, i menys encara si és una bandera imposada. Us recomano que cliqueu l'enllaç i feu una ullada al vídeo de VilawebTV i us adjunto el missatge que he rebut avui.

"Segurament també ja t'haurà arribat la notícia de que és a poques setmanes de ser empresonat... si encara no saps de què et parlem, et demanem 3 minuts per veure el vídeo de VilawebTV.Si no tens ni 3 minuts, només cal que recordis i t'organitzis per tal que el proper dissabte 10 de maig a les 18h a Barcelona et sumis a la MANIFESTACIÓ que sortirà de la plaça Universitat. ... i si tens més de 3 minuts... què pots fer per sumar-te a la campanya?

1. Difondre la notícia.

2. Difondre el manifest.

3. Fer córrer la graella de signatures per tot arreu.

4. Preparar accions de denúncia i solidaritat i...

5. Estigues alerta a les notícies!"

ATUREM L'EMPRESONAMENT D'EN FRANKI!!

MANIFESTACIÓ, DISSABTE 10 DE MAIG
18 HORES, PLAÇA UNIVERSITAT, BARCELONA

Tura, ministra

La nova composició del Govern de les Espanyes, ha donat de sí moltes lectures polítiques diferents. Particularment, la composició del Consell de Ministres espanyol no em treu gaire la son. No sé què em dona que als catalans ens tocarà patir fet i fet, governi qui ens governi, fins que ens treiem la son de les orelles i assumim que hem arribat a la majoria d’edat i volem ser un poble lliure.

De totes maneres, i com algunes persones m’ho han demanat, no em puc estar de fer alguns comentaris al respecte. Ja sabeu que em costa poc. La primera cosa que em ve al cap és que en ZP s’ha passat pel folre el suport que la majoria dels catalans van donar a les llistes socialistes a Catalunya. Un suport que va ser decissiu i que va propiciar el coixí suficient de diputats per a que ara, fos investit president en segona volta i amb la majoria simple de la càmera.

Dos ministeris, en el conjunt del Govern, no es corresponen amb el paper que ha jugat el PSC-PSOE a les darreres eleccions. Això està ben clar. I les àrees atorgades pel senyor Rodríguez, la de Defensa i la de Treball, en el context actual, són un regal més aviat enverinat, que apunta alguns indicis sobre el que ens espera aquesta legislatura. Vaja, que el PSOE deriva cap a la dreta per situar-se més al centre, que la proposta federalista i de l’Espanya plural és definitivament arraconada i que els catalans ho tenim magre, perquè sembla que som més útils per a esgarrapar vots a les Espanyes, a base de putejar-nos per lluir el seu espanyolisme, que pel paper que podem jugar com a motor d’un canvi de concepció de l’Estat.

En ZP ha fet la tria d’aquests dos ministeris més pensant en les seves lleialtats personals que en l’experiència de gestió. D’això se’n diu pensar abans en ell mateix que en el bé comú. Vaja, tot el contrari del que se suposa que hauria de fer el responsable d’un govern. La Carme Chacón i el Celestino Corbacho, estan més a prop d’un PSOE català que d’un PSC independent. I tot i que caldrà veure com s’ho maneguen en aquests ministeris, no semblen tenir, fora de la propaganda de la potenciació del paper de les dones i tota aquesta història, el perfil més adequat per afrontar possibles situacions de crisi. Sobretot pel que fa a la titular de Defensa.

A mí, que el responsable d’enviar-nos els tancs a Catalunya en cas que un dia ens despertem sobiranistes, sigui una dona, més ben igual. Estèticament, pot estar bé, però us asseguro que si es cau en excessos autoritaris per a vèncer la tentació de fer sentir qui mana, pot ser fins i tot pitjor. Recordeu si no, a Mrs Tatcher.

Ja sabeu que jo sóc dels que sommia per a Catalunya un Estat propi. En aquesta línia podria estalviar-me tota aquesta reflexió i deixar anar un “Ja s’ho faran !”. Però posats a jugar, juguem-hi. Posats a triar, hi ha a Catalunya moltes més dones amb capacitat de gestió i habilitats per a la gestió d’àrees difícils i de situacions de crisi. Jo ho tinc molt clar. Posats a triar i pensant en la gestió i no en la gesticulació, hauria apostat per la Montserrat Tura. El seu paper a una Conselleria de segona filera no la fa “justícia”, enteneu-me el doble sentit. I tot i que em sembla una putada haver de cedir un membre del Govern català a un Govern espanyol que ja ha demostrat que no ens estima gaire, crec que la seva capacitat experiència i capacitat de treball l’avalen sobradament. No és que no hagi tingut i tingui diferències amb la seva manera de fer i amb les decissions que ha hagut de prendre, que les tinc. Però, creiu-me, posades als dos plats de la balança, entre la Chacón i la Tura, no hi ha color.

Les lluites internes dels partits són cainites. Ho sé per experiència pròpia i ho he patit en les meves carns. Els partits tradicionals no posen en primer lloc el bé del pais, sinò allò que permet perpetuar-se al poder a determinades èlits apoltronades. L’ostracisme que està patint la Montse Tura al sí del Govern català no està justificat. És com quan el Cruyff s’entestava en fer jugar al seu fill en lloc de donar minuts a d’altres promeses de la pedrera. Jo sempre he estat un “cruffista” malaltís, però no patiu, encara no he perdut del tot el senderi.

La Montserrat Tura es mereix ser ministra. Mantenir-la aquí enllaunada esperant que s’avorreixi, és un luxe que un govern com el de la Moncloa, no s’hauria de permetre. Digueu-li passió molletana, però és així, perquè com diuen en castellà, “lo cortés no quita lo valiente”.

Fuga de tècnics municipals a l’Ajuntament de Mollet

En els darrers mesos estem contemplant com molts tècnics municipals estan demanant el compte i marxen l’Ajuntament de Mollet. La majoria opten per deixar la seva plaça i demanar una excedència o una permuta de plaça per anar a treballar a una altra ciutat, però també n’hi ha que prefereixen donar el pas al sector privat.

La fuga de cervells no és una simple anècdota, estem parlant ja de desenes i de totes les àrees; molts d’ells amb una alta preparació, experiència i coneixement de la ciutat. Aquest procès no pot passar despercebut a l’Equip de Govern, però de moment no s’albira que hagin pres cap decisió per aturar-ho.

Aquest èxode massiu de treballadors qualificats és doblement preocupant. En primer lloc, perquè està descapitalitzant el recurs més important de l’administració local i el que més diners ens costa als ciutadans, la plantilla municipal, perquè encara que les baixes es cobreixin amb noves contractacions es tardaran anys en tornar a tenir quadres amb el perfil dels que van marxant. I en segon lloc, perquè aquest procès evidencia que, més enllà de les raons econòmiques, hi ha alguna cosa que no funciona com cal a la casa gran i que ni el model d’organització intern funciona adequadament, ni les condicions i les expectatives laborals, afectades per la continuada externalització d’alguns serveis, són les que caldrien.

L’Equip de Govern (PSC-CiU) no pot seguir mirant cap a una altra banda, com si no passés res. Ha d’actuar aquesta fuga continuada, obrir canals de diàleg no només amb els representants dels treballadors, sinò també directament amb els mateixos treballadors. Interessar-se perquè hi ha tants d’ells que se senten "cremats" i sense expectatives. Perquè són ells i no els polítics els que fan funcionar diàriament l’administració local, sovint amb unes condicions molt millorables o amb uns recursos escassos, gràcies al seu esforç i implicació personal.

Els que manen tenen la responsabilitat de trobar un marc laboral que primi la motivació i la promoció interna, abans que l’externalització de serveis i la contractació de quadres de fora amb calçador i sense coneixement de la ciutat. La plantilla municipal no és seva, sinò de tots els ciutadans. Deixar perdre aquest patrimoni de tots pot ser una irresponsabilitat irreparable.