Per dignitat, diguem NO !

S’acosta l’hora de la veritat i els partits submisos al govern espanyol, ja han endegat les seves maquinàries per a idiotitzar el personal i fer-li creure que l’Estatut que ens presenten, és allò que hem estat esperant els darrers vint-i-sis anys. Catalunya no mereix aquest Estatuet. Com a mínim, mereixia alguna cosa semblant al que el va aprovar el noranta per cent del Parlament català. Però els dirigents d’aquests partits deuen pensar que els ciutadans som tontos com una sabata. Perquè enaltir les bondats d’aquest text, comparant-lo amb l’Estatut de Sau del 79, farcit de renúncies i negociat amb pors, amb la pressió dels militars, és tenir molta barra, i voler fer-nos por dient que el PP, votarà que no, és pensar que el personal és estúpid.

Afirmar que reconeix Catalunya com a nació, quan només es fa una menció indirecta al preàmbul i quan a la comissió del Congrés, molts es van afartar de negar-ho, és per trencar-se de riure. Com dir que s’equipara el català al castellà, quan continuarà sent folklòric a l’etiquetatge i inexistent a la justícia. I recordar com alguns juraven que no votarien un Estatut que no suposés un concert econòmic similar al basc i una agència tributària pròpia i després s’empassaven a la Moncloa tot el que havien jurat, és simplement patètic. Sobretot sabent que amb la xavalla que ens arribarà, seguirem com ara, patint un dèficit fiscal monumental, sense poder pagar el deute sanitari, acabar amb les llistes d’espera, millorar l’ensenyament públic o rescatar els nostres peatges.

Dir no a l’Estatut de la Moncloa, no és el final, sinó el principi de moltes coses. Si no s’aprova, no passarà res, com tampoc ha passat res amb el no a la Constitució europea. Continuarà vigent l’actual i s’obrirà una nova oportunitat per arribar més lluny, per recordar que som una nació i tenim el dret de decidir. El proper dia 18 de juny hi ha en joc la dignitat d’un país. Demostrar si volem seguir sent masells agraïts perquè ens estirin mig metre la cadena, o si volem ser amos del nostre futur. El proper dia 18 de juny cal ser valents i recordar a aquests polítics nostres que estem decepcionats amb les renúncies que han acceptat. Ser covard és condemnar a aquesta generació i a la propera a patir les mateixes mancances que hem patit nosaltres. Només ens queda una alternativa.
Per dignitat, diguem No !

5 anys sense Urruti

Dimecres 24 de maig, es compliran cinc anys, de la mort en accident de trànsit de Francisco Javier González Urruticoechea, conegut per tothom com a Urruti. Aquella matinada d’ara farà cinc anys, a la ronda de Dalt de Barcelona, s’estroncava de manera tràgica la trajectòria vital d’un dels millors porters que han passat mai per Can Barça, i la d’un home estimats com a pocs per l’afició blaugrana i la de la resta d’equips on va deixar un grat record, Lengo Koak, Sanse, Real Sociedad i Espanyol.

Algú pot trobar estrany aquesta anotació en aquest blog, però què hi farem, un també té els seus mites, i avui que escric aquestes línies no puc evitar una certa tristesa pensant, com hauria vibrat aquests dies en Xabier, de cor culer i realista, com un servidor, amb les victòries blaugranes i la salvació “in extremis” de la Real, i com hauria sabut transmetre el seu positivisme i la seva alegria de viure enmig d’aquestes darreres celebracions, tan desitjades.

Sempre he sentit a dir que els porters, són els únics veritables especialistes d’un equip de futbol. Sobre ells pesa a més la llegenda urbana que tots estan una mica tocats, a còpia de temperar els nervis per a afrontar els moments més decisius del partit. Possiblement, només els que hem viscut l’experiència, ni que sigui en equipets modestos, podem entreveure la resposta aquesta qüestió, i no seré ara jo qui desvetlli aquest misteri. Sigui o no veritat, no he tornat a veure un porter com en Xabier, capaç de fer-se sentir fins el mig camp amb els seus xiulets, per a ordenar la defensa i situar els seus companys en el lloc adequat, i fer-ho amb aquella mena d’autoritat, assumida de grat per tothom, amb la mateixa amb la que s’escapava, cinquanta metres fins al mig del camp, per anar a defensar un company agredit per un contrincant.

Puyal el va ascendir als altars blaugranes, a la temporada 84-85, després d’aturar aquell penalti mític de Valladolid, al minut 87 del partit, que va valer una lliga. La primera després d’onze anys de sequera, que va bolcar més als carrers de Barcelona, més d’un milió de culers, en una festa que no oblidaré mai. Encara em ressona al cap la seva veu cridant “ Urruti, t’estimo ! “. Després va arribar la final de la copa d’Europa amb l’ Steaua, on malgrat que va parar dos penaltis, no es va poder evitar la derrota, i la seva definitiva retirada dels camps, un any després, amb l’arribada de Zubi.

Però l’Urruti, que es va afincar a Barcelona, sense oblidar la seva Donosti natal, no es va retirar mai dels nostres cors. Allà hi restarà per sempre, en el racó destacat de tots aquells que ens han regalat moments feliços, i ens recorden que la vida és fugaç i juganera, com ho és el futbol, un simple joc.

Mila Esker, Xabier Urruti!

Laster Arte !

L'Agència Tirbutària i el català

Independents per Mollet (IxM) hem denunciat aquesta setmana que el servei d’assessorament que s’ofereix des de l’Ajuntament, en col·laboració amb l’Agència Tributària per ajudar als ciutadans a fer les declaracions de la renda, no permet fer-les en català.

Aquesta setmana hem rebut la queixa de diversos ciutadans que han utilitzat aquest servei per a complimentar la seva declaració i que han mostrat la seva sorpresa en comprovar com el sistema informàtic emprat, segons se’ls ha informat in situ, “no permetia redactar-les en català”.

Em sembla que hores d’ara, adduir motius tècnics, quan tot els programes d’ajut (Programa PADRE), contemplen la possibilitat d’utilitzar diferents llengües de l’Estat, és una excusa molt pobre i molt poc creïble i un exemple de manca d’interès que no necessita més qualificatius.

Creiem que és positiu, que des de l’Ajuntament s’ofereixi com ja es ve fent des de fa alguns anys, aquest servei d’assessorament en col·laboració amb l’Agència Tributària, tot i que ja ens agradaria fer-ho a una Agència Nacional pròpia, però crec que tant aquest organisme autònom depenent del Ministerio de Hacienda, com el propi Ajuntament de la ciutat, haurien de vetllar i tenir més cura per que es respectin el dret dels ciutadans a fer us de la llengua catalana per a complir amb els seus deures tributaris obligatoris, ja de per sí força penosos si recordem l’espoli fiscal al que estem sotmesos els catalans.

Independents per Mollet (IxM) hem instat a l’Equip de Govern municipal, que reclami als responsables de l’Agència Tributària que introdueixin les modificacions necessàries en el servei que es presta a Mollet, per tal que els ciutadans que ho desitgin puguin presentar la seva declaració en la llengua pròpia del nostre país. És el mínim que poden fer, o és que això també s’ho van carregar al nou Estatut de rebaixes, que es volen encolomar des de la Moncloa ?

La nova Escola Oficial d’Idiomes de Mollet s’ha d’ubicar a l’edifici de l’EUPMA

Independents per Mollet (IxM) hem proposat que la nova Escola Oficial d’Idiomes de la ciutat, que començarà a funcionar el proper curs, segons el compromís assumit pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, tingui la seva seu a l’edifici de l’antiga Escola Universitària Politècnica del Medi Ambient (EUPMA) a la rambla de Pompeu Fabra, 1.

Ja vaig explicar en un altre input que IxM, hem vingut reivindicant reiteradament, la necessitat d’obrir un d’aquests centres a Mollet, des del setembre de 2003, per tal de cobrir amb oferta pública, l’actual demanda de formació en idiomes que hi ha a la ciutat i a l’àmbit del Baix Vallès.

L’edifici de l’antiga Escola de Medi Ambient, una part de la qual acull ara les instal·lacions del Centre Tecnològic GIRO (Gestió Integral de Residus Orgànics), és la millor opció, perquè està ideat per la docència i reuneix les condicions més adequades per a la seva pràctica, aules, espais d’estudi, biblioteca, despatxos, dotació informàtica, etc, i a més, es troba en un espai accessible i ben comunicat.

Les activitats del GIRO es podrien reubicar sense cap problema, en una de les diverses plantes de l’edifici, al marge de l’activitat docent, i dedicar les inferiors a les activitats de la nova Escola Oficial d’Idiomes ( EOI) de Mollet.

Ara és ja el moment d’avançar en la concreció de la seva ubicació, per tal que les classes puguin començar amb normalitat el proper curs, i aquesta crec que és, hores d’ara, la millor opció, per això hem instat l’Equip de Govern municipal, a recollir aquesta proposta i a començar a estudiar els canvis necessaris que s’haurien de fer per a endegar aquest nou servei. Són moltes les persones que ens demanen informació sobre això. No podem defraudar-les. I si s’adormen massa, correm el perill de no ser-hi a temps.

Innocentada avançada a la senyalització dels carrers de Can Fàbregas nou

Sembla com si algú hagués volgut gastar una innocentada avançada al Govern de la ciutat, i el més greu és que ho ha aconseguit. Per fer-se una idea només cal fer una volta per un dels espais més nous de Mollet, la zona de Can Fàbregas, on abans hi havia la fàbrica tèxtil “Sedunion”, coneguda antigament com a “Can Fàbregas”, i veure la col·lecció d’errors que podem trobar a les plaques d’identificació dels seus carrers recentment inaugurats.

Hi trobarem un autèntic desgavell. D’entrada, cap de les plaques d’identificació dels nous carrers allà instal·lades no respecta el model homologat per l’Ajuntament, ni en format, colors, ni tipografies. Això seria només una anècdota més si no fos perquè un quaranta per cent presenten el símbol oficial de la ciutat, l’escut municipal de cap per avall, amb la corona al peu de l’escut i el nostre moll ben marejat, que ara mira a la dreta i no a l’esquerra com és de tradició. No sé si serà alguna mena d’auguri del futur polític de la ciutat, espero que no, però el que és clar és que el que segur no representa és un exemple de bona gestió del detalls que emmarquen un gran projecte.

Per si això fos poc, la innocentada en qüestió tampoc ha deixat immune l’ortografia. Així trobem que el nou carrer dedicat a les “ Llevadores”, les dones que tradicionalment ajudaven les mares al part, presenta en totes les plaques faltes d’ortografia, ja que el que es pot llegir en elles ara és “Carrer de les Llavadores”. Si a casa nostra parléssim la varietat del català present al País Valencià, hom podria pensar que parlem de les dones que rentaven la roba, però lamentablement, no és aquest el cas.

El cas és que estem davant d’una autèntica “xapussa”, més pròpia de les historietes de Pepe Gotera i Otilio, que d’una ciutat moderna que vol fer les coses com cal. L’empresa constructora que ha senyalitzat els nous carrers és òbviament la primera responsable, però l’Ajuntament també ha badat, perquè hauria d’haver realitzat un seguiment més de prop d’aquests detalls. Perquè com ens agrada dir, els petits detalls, també són importants.

De moment, i des que Independents per Mollet ( IxM) vam denunciar fa algunes setmanes aquesta qüestió, no s’ha mogut res i la cosa segueix igual. L’Equip de Govern municipal s’hauria de posar les piles per a solucionar aquest desgavell, retirar aquestes plaques errònies i substituir-les per altres del model homologat a Mollet, que respectin l’escut de la ciutat, i dit ja de pas, les normes ortogràfiques. No sé si és molt demanar...

CAMPIOOONS ! Ja la tenim aquí, la 18a Lliga del Barça !!

Serà perquè els culers som patidors de mena que tot i tenir-ho coll avall des de fa temps, encara no ens crèiem. Enguany, que hem tornat a gaudir de debò amb el joc dels xicots de’n Rijkaard, pot ser un any antològic si fem doblet. Ara queda el millor, la final de la Xampinyons a París. Tant si es guanya com si no, que es guanyarà, el que està clar és que aquest equip, a poc que es facin les coses amb cap i sense urgències històriques, té corda per a estona. Fustes en té. De moment, en Rijkaard, és el tercer entrenador en els darrers vint anys que guanya dues lligues seguides. És ben curiós que tots tres siguin holandesos, els altres dos són en Cruyff i l’innombrable mister amb cara de totxana.

No m’agrada gaire la tendència que hi ha de comparar aquest equip amb el Dream Team de Johan Cruyff. No seré jo qui amagui el meu cruyffisme militant, però els temps han canviat i el futbol també, i no crec que sigui just posar-los a la mateixa balança. Precisament el gran capità del Dream Team, en Jose Mari Bakero, mana ara a la banqueta de l’altre equip que més m’estimo, la Real Sociedad. Dec tenir una vena masoca, però mira que també ens ha tocat patir aquest any, amb la permanència penjant d’un fil... En Bakero sembla que està començant a treballar bé i a obtenir bons resultats i estic segur que l’any vinent podrem tornar molts molletans, com enguany, a gaudir d’un Real-Barça a Anoeta.

Força Barça i Aupa Errala !!

EUiA se’n va de la Plataforma pel Dret de Decidir

Era qüestió de temps que després d’intentar dinamitar sense èxit, el moviment sorgit arran del pollastre muntat pel frau oficial del nou Estatut, els sectors compromesos amb el “trilerisme” polític nacional, acabessin fent mutis pel fòrum...

Així que ara que EUiA, o al menys el seu sector oficialista, ha fet pública la seva decisió de marxar, no és que ens inundi la incredulitat, sinó més aviat el contrari. Sobretot després de veure com a les darreres assemblees de la plataforma, s’atrinxeraven com pràcticament els únics que defensaven que l’entitat no es posicionés sobre la postura de vot a la consulta del proper 18 de juny.

Després dels calbots que van rebre per part dels seus socis, d’ICV, per haver donat suport inicial a la plataforma i sobretot després de la seva submisa reculada, per assistir, sí però no, a la manifestació del 18 de febrer, enviant una petita delegació de segona filera, la posició de la franquícia d’IU a Catalunya havia quedat ja molt compromesa.

Així les coses, no seré jo qui els negui una certa coherència. Perquè un ja està avesat a saber que és millor marxar d’allà on ho hi està de gust. I francament, veient amb quin fervor han combregat sense ennuegar-se, amb aquesta roda de molí que és l’Estatut de la Moncloa, doncs s’entén que estiguessin incòmodes envoltats d’entitats i persones que ja vam dir fa temps, que això era una pressa de pèl. Segurament han perdut una oportunitat d’or per a demostrar fins a quin punt, la seva pretesa convicció en la defensa del dret d’autodeterminació del poble català, era real o només un posat nostàlgic de l’època de l’Assemblea de Catalunya. O potser és que ja no ens cal tenir cap mena de dubte...

Independents per Mollet ( IxM), formem part de la Plataforma pel Dret de Decidir des de la seva creació, i creiem que ara més que mai, té una bona raó per seguir treballant-hi per a recordar que la dignitat del nostre poble, no ens la podran prendre mai. Als que s’estimen més la calor del poder i la mateixa política del peix al cove que abans tant criticaven, només em queda que respectar-los en la seva decisió i desitjar-los bon vent i barca nova.